Acabava la solemne festa del repartiment de premis en un dels més aristocràtics col·legis de senyoretes de la ciutat; i mentres, en el saló d'actes, es despedien les professores i les famílies de les deixebles, en el vestuari, on havien acudit aquestes per a posar-se els capells, tenia lloc aquesta interessant escena entre dues nenes, si fa no fa de la mateixa edat.
-Vaja, no ploris així, Virgínia. No pots figurar-te la pena que'm fas.
-Com vols que no plori, si fins sento temor de tornar a casa? El meu papà, tindrà un disgust tan gran al veure que no m'ha donat premi... Què dirà de mi? Que sóc una desaplicada i una desobedienta.
-Potser no't renyarà com tu et penses.
- Ai, sí, sí, amiga Loreto. El meu papà és molt bò i m'estima molt, però, no podrà resistir el disgust i la vergonya que li causaré al veure'm arribar sense premi. Ah, Loreto, que feliç ets tu, en poder presentar als teus papàs aquest formós llibre de contes amb les cobertes tan daurades! Com me penedeixo de no haver estat aplicada com tu durant el curs!...
La Virgínia no pogué continuar per mor del devassall de llàgrimes que li brollaven dels seus formosos ulls.
La Loreto, sentint en el seu cor bondadós una profunda pena davant de la gran aflicció de la seva estimada amiga, en un d'aquests moviments generosos de les ànimes grans, li digué:
-No ploris més, Virgínia. Aquí tens el llibre. Mostra'l al teu papà com si l'haguessis obtingut tu com a premi, i evita-li el disgust que passaria.
-Oh, això no puc acceptar-ho, volguda Loreto. Ets massa generosa amb mi... Ademés, ¿cóm te presentaràs tu, sense rès, davant dels teus papàs?
-M'hi presentaré explicant la veritat; dient que amb el sacrifici meu, haure estalviat un trastorn al teu papà, una pena a una amiga.
-Però, ¿et creuran els teus papàs?
-¡No m'han de creure! En primer lloc, ells han assistit a la festa i han vist que he obtingut premi. Ademés, com que mai he mentit, els meus papàs no posen mai en dubte el que jo dic.
-Que feliç ets, amiga Loreto; i que bona és la teva ànima.
-No n'hi ha per tant. Els meus papàs encara m'estimaran més al veure això que he fet i amb el fi que ho he fet.
Després d'algunes vacil·lacions, la Virgínia acabà per acceptat el llibre, quedant el seu cor fondament agraït.
La Loreto tenia raó. Els seus papàs a l'enterar-se dels seu gest generós la besaren amb tot l'afecte, i el seu papà li comprà un llibre de contes mes hermosos encara que el que ella havia regalat a la Virgínia.
***
Havia passat molt temps d'ençà d'aquests fets i les dues amigues, per raó de les coses de la vida, feia ja molts anys que no s'havien vist.
¡I que diferent havia estat el camí d'ambdues per aquest món de misèries!
Mentres la Virgínia vivia feliç, voltada de comoditats en un sumtuós palau, voltat de jardins, en les afores de la ciutat, la pobre Loreto havia passat totes les amargors imaginables.
De molt joveneta quedà sense pares i encara que pogué consolar-se un xic de tan gran dissort al contraure matrimoni amb un jove de bons sentiments, al cap d'un any, quan Nostre Senyor havia beneït la feliç unió enviant-los un fill, el marit morí, deixant-la sola i indefensa entre un escamot de mals parents que li disputaren l'herència fins a deixar-la completament arruinada.
Des d'aleshores, començà un trist calvari per a l'infortunada Loreto. Per a guanyar-se la subsistència per ella i pel seu fillet, tingué de donar lliçons de piano. Una a una visità totes les seves amigues d'abans i sols algunes la reconegueren.
La que més hauria fet per ella, la Virgínia, no la trobà en lloc, puix, amb tants anys, els portes del pis on ella vivia quan anaven a col·legi, no pogueren donar raó d'ella.
Per a més desgràcia, les fadigues del professorat i el pujar i baixar escales tot el sant dia, acabaren d'emmalaltir-la, ella que ja tenia la salut malmesa per tantes penes com havia passat.
Tingué de deixar les lliçons, puix la seva malaltia era gréu. La pobre Loreto es passava el dia plorant i acariciant al seu fillet que plorava de gana.
No pogué pagar el lloguer del piset que habitava, i quedà en mig del carrer amb l'infant als braços.
El fill, el fillet del seu cor, era el que li donava forces per a no deixar-se caure extenuada en mig del carrer. Ell, l'amor grandíssim vers aquell bocí del seu cor, fou qui li donà valor per a ...captar.
Sí, la Loreto captà. I no gosant allargar la mà als transeunts, se dedicava a trucar per les cases demanant un mós de pà pel seu fillet.
Un dia, que rès havia recollit, trucà extenuada en un sumtuós palau de les afores de la ciutat.
El jardiner obrí la reixa, i al veure que era una pobra que demanava almoina, li digué: "Déu us ampari, bona dona", disposant-se a tancar altre cop la reixa.
La Loreto pogué veure en el jardí a una distingida senyoreta que es passejava acompanyant pel braç a un senyor de molta edat.
Aquella senyoreta, al passar vegué el nen ros i bonic de la captaire, i compadida per la criatureta, digué al jardiner:
-Tingui; dóngue-li aquesta moneda.
La Loreto, al sentir aquella veu, alçà el cap amatenta, mirant-se a la caritativa senyoreta. Aquesta, al veure la cara de la captaire, féu un moviment de sorpresa.
-¡Papà! -exclamà.- Segui i permeti'm anar fins a la porta.
Corregué, i ja no tingué dubte:
-¡Loreto! ¡Amiga meva! ¿Ets tu?
-Virgínia, jo sóc... Ja veus.
La Virgínia l'abraçà efusivament i sense voler saber més, la va fer entrar al jardíi la presntà al seu papà:
-Papà meu. Aquesta pobre senyora, és aquell àngel de bondat, de qui li he parlat tantes vegades, que em donà el seu llibre de premi per a evitar un disgust a vostè. Permeti que es quedi aquí com si fos una germana meva.
El venerable vell hi accedí plè de goig, i, donant una mirada al xamós nen, exclamà:
-Ara ja podré morir tranquil, puix te deixaré al costat de tan bona amiga, i amb el temps, aquest nen serà l'apoi de la vellesa vostra.
No cal dir que la Loreto sigué completament feliç, i que la Virgínia correspongué al seu bon cor, voltant-la de comoditats i de distincions com si en realitat fos una germana seva.
27 de març de 1915
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada