ALÍCIA EN TERRA DE MERAVELLES

L'Alícia començava a estar cansada de seure al costat de la seva germana, al marge d'un riu, i de no tenir res a fer; una o dues vegades havia donat un cop d'ull al llibre que llegia la seva germana; però no hi havia dibuixos ni diàlegs. «¿I de què serveix un llibre», va pensar l'Alícia, «sense dibuixos ni diàlegs?»

Així, doncs, es va posar a considerar (tan bé com va poder, perquè la calor del dia la deixava endormiscada i ensopida) si el plaer de fer una garlanda de margarides la compensaria de la molestia d'alçar-se i collir-les, quan, de cop i volta, un Conill Blanc d'ulls rosats li va passar corrent pel costat.

No hi havia res de gaire extraordinari en aquest fet; i l'Alícia tampoc no va trobar gaire estrany que el Conill digués a mitja veu: «Òndia, Òndia, arribaré massa tard!» (Més tard, quan hi va tomar a pensar, se li va acudir que se n'hauria d'haver meravellat; però, de moment, tot li va semblar bastant natural.) Ara bé, quan el Conill, per estrany que sembli, es va treure un rellotge de la butxaca de l'armilla, se'l va mirar i després va continuar corrent, l'Alícia es va alçar d'un bot, perquè li va passar pel cap que no havia vist mai cap conill que es tragués un rellotge de la butxaca de l'armilla. I, excitada per la curiositat, es va posar a córrer pel camp al darrere d'ell, i, afortunadament, va arribar a temps de veure com es ficava a dintre d'una gran llodriguera que hi havia sota una tanca.

Al cap d'un instant, l' Alícia s'hi va ficar darrere d'ell, sense pensar, ni una sola vegada, com dimonis en tornaria a sortir.

La llodriguera era recta com un túnel durant un bon tros, i després s'enfonsava de sobte, tan de sobte que l'Alícia no va tenir ni un moment per pensar a aturar-se abans que es trobés caient avall per un pou que semblava molt fondo.

O bé el pou era molt fondo o bé ella queia molt a poc a poc, perquè, mentre queia, va tenir molt de temps per mirar al seu voltant i per preguntar-se què passaria després. Primer va intentar mirar cap avall i descobrir on aniria a parar; però era massa fosc per veure res; després va mirar els costats del pou, i es va adonar que eren plens d'armaris i prestatges de llibres; va veure, a diferents llocs, mapes i quadres penjats amb clavilles de fusta. Mentre baixava, va agafar d'un prestatge un pot que portava una etiqueta que deia: «MELMELADA DE TARONJA»; però amb una gran desil·lusió, va veure que era buit; no va deixar caure el pot per por de matar algú; així, doncs, se les va arreglar per posar-lo a dintre d'un armari en el moment que hi passava pel costat.

«Mira», va pensar l'Alícia; «després d'una caiguda com aquesta, caure escales avall em semblara ben poca cosa. Que valenta que sóc, diran els de casa! De fet, no em queixaria ni que caigués de dalt del teulat!» (Cosa que probablement era el que hauria passat.)

Avall, avall, avall. ¿No s'acabaria mai més aquella caiguda? «M'agradaria saber quantes milles he baixat a hores d'ara», va dir en veu alta. «Segur que dec estar molt a la vora del centre de la terra. A veure: això vol dir que he baixat unes quatre mil milles, em penso.» (Perquè -¿veieu?- l'Alícia havia après coses així a l'escola i, encara que aquesta no fos una ocasió gaire bona per lluir coneixements, perquè no hi havia ningú que se l'escoltés, anar-los repetint era un bon exercici.) «Sí, aquesta deu ser, més o menys, la distància correcta; pero vés a saber a quina latitud o longitud he arribat?» (L'Alícia no tenia ni idea de què era la latitud, ni tampoc la longitud, però eren unes paraules boniques i elevades.)

Al cap de poc, va tornar a començar: «Vés a saber si aniré a caure just al centre de la terra. Serà divertit! d'anar a parar a un lloc on les persones caminen de cap per avall! Em sembla que se'n diuen Les Antipàtiques». Aquesta vegada estava contenta que no la sentís ningú perque li semblava que no era la paraula correcta. «Però els hauré de preguntar quin és el nom del país. "Disculpi, senyora, ¿sóc a Nova Zelanda o a Austràlia?"» (I, mentre baixava, intentava fer una reverència. Imagineu-vos fer una reverència mentre esteu caient per l'aire! ¿Us en sortiríeu?) «Quina nena més ignorant es pensaran que sóc, si ho pregunto! No, val més que no ho pregunti. Potser ho veuré escrit en algun lloc.» (...)