Literatura folklòrica: versions de la Ventafocs

N’ESTEL D’OR


La Ventafocs mallorquina

Això era una al·lota pobila, garrida ferm, que havia nom Catalineta.
Anava a costura i sa mestra sempre li deia:
—Oh fieta meua, que t’estim! Ja t’hi tractaria bé, si fos ta mare!
—Pero no ho sou —deia s’al·lota.
—Ho seria —deia sa mestra—, si matasses sa que tens. Jo me casaria amb ton pare i cada dia per berenar te donaria pa amb mel.
—Pa amb fel me donaríeu vós! —deia s’al·lotona, i sortia a un altre tancat.
I heu de creure i pensar que un dia, arribant de costura, demanà pa i botifarró. Sa mare, per donar-n’hi, obri sa pastera, trava sa cuberta amb una tortuga que hi havia a sa paret, s’acala per taiar es botifarró, que el tenia allà dins; Na Catalineta, jugant, jugant, s’enfila a una cadira, posa sa mà a sa tortuga, que tenia travada sa cuberta; sense témer-se’n, li dóna mitja volta; sa cuberta escapa i, plam!, cau damunt es cap de sa mare i li va rompre s’ansa d’es coll, i dins una estona la pobreta ja va haver badaiat.

Na Catalineta tot d’una queda freda, llavò va rompre amb un plors que cuidava a estellar-se. Sense sebre què es feia, fuig de ca seua com una botxa, troba sa mestra, l’hi conta i sa mestra li diu:
—Mira, si no em creus a mi, està fet de tu: diran que l’has morta a posta.
—Digau-me què tenc de fer —s’exclamà sa malanada.
—Què has de fer? —digué sa mestra—. Anar-te’n a ca teua, posar-li un tros de botifarró dins sa boca i un tros de pa amb ses mans, i surts a’s mig d’es carrer i te poses cridar: «Oh mesquina de mi, que ma mareta s’és aufegadeta menjant pa i botifarronet». La gent s’ho creurà, ton pare se podrà casar amb mi i jo seré ta mare.
Na Catalineta va fer lo que sa mestra li havia comanat i tothom se va beure que sa mareta s’era aufegadeta menjant pa i botifarronet.
D’es cap d’una temporada, son pare se casa amb sa mestra, que tenia una fia que havia nom Joanota, sa més grossera, malfenta i gropelluda que haguessen vista mai, i an el mateix temps sa més entonada i sa més superbiosa que es sol escaufava.
Com veia Na Catalineta tan garrida i agudona, no ho poria sufrir i sa mare per lo mateix.
Es primers dies li donaven, per berenar, pa amb mel, però no s’estorbaren molt a donar-li pa amb fel i moltes ofertes de verdanc.
Un dia dematí, sa mestra li entrega una vedella i un muixell de llana ben gros.

—Hala —li va dir—, a pasturar aquesta vedella i a filar aquest muixell! Si es vespre sa vedella no ve ben redona i no em dus set fuades de fil, sabràs jo qui som.
Na Catalineta pren sa filoeta i es muixell i, amb sa vedelleta davant davant, de d’allà ben atacada.
Quan fonc a foravila rompé amb plors i sa vedelleta li demana:
—Què tens, Catalineta?
—Què he de tenir! —diu ella—. Que ma mare m’ha dit que, si es vespre no t’he enredonida i no he filades set fuades, sabré qui és ella.
—Si això és tot —diu s’animaló—, no ploris, fieta meua. Ponxí’m es muixell a ses banyes i que penj per davant de manera que jo li puga arribar amb sa boca, tu cerca’m herbeta i veuràs que prompte t’hauré fetes ses set fuades.
Na Catalineta li ponxí es vell a ses banyes, l’hi féu penjar així com li havia dit i sa vedelleta, zas-zas!, amb sa boqueta estirava es muixell i, remugant, remugant, al punt va haver fetes ses set fuades.
Na Catalineta li cercà una herbada fora mida i sa vedelleta va pegar una panxada de primera.
Com es vespre sa mestra va veure ses set fuades de fil que li entregà Na Catalineta i sa vedella tan redona, es feia creus i no se’n poria avenir.
Lo endemà matí li torna entregar sa vedella i un muixell, més gros encara que es d’es dia abans, i li diu:
—Vés-te’n a pasturar sa vedella i, si es vespre no la’m menes ben redona i no has filades set fuades d’aquest muixell i no les me dus aspiades i tot, sabràs jo qui som.
Na Catalineta pren sa filoeta i es muixell i, amb sa vedella davant davant, de d’allà s’és dit.
Quan va esser a foravila, romp en plors i sa vedella li demana:
—Què tens, Catalineta?
—Què he de tenir! —diu ella—. Que ma mare m’ha dit que, si es vespre no te men ben redona i no he fetes set fuades d’es muixell i no les hi duc aspiades, sabré qui es ella!
—Si això és tot —diu sa vedelleta—, no ploris, fieta meua. Ponxí’m es muixell a ses banyes com ahir, jo t’ho filaré, llavò me passaràs ses fuades per ses banyes i t’ho aspiaré. Mentrestant, me cercaràs herbeta com ahir i me podràs tornar ben redona.
Na Catalineta li embolicà per ses banyes es muixell, penjant per davant, i sa vedella amb sa boqueta, zas-zas!, l’estirava, remugant, remugant.
Amb una exhalació va haver fetes ses set fuades i, quan les va tenir passades per ses banyes, les aspià de lo millor. Mentrestant, Na Catalineta li cercà una herbada fora mida i va poder pegar una panxada d’aquelles d’aquelles.
Sobretot, quan es vespre sa mestra va veure sa vedella tan redona i ses set fuades filades i aspiades, no se pogué espassar ses ganes que tenia d’amaçolar Na Catalineta.
Na Joanota, envejosa que era, digué aquell vespre mateix:

—Jo també hi vui anar, a fer lo que ha fet aquesta.
—Sí que hi aniràs —digué sa mare.
Ell lo endemà dematí pren sa filoa i un muixell i, amb sa vedelleta davant davant, cap a foravila.
Malfeneranda i desmanyotada que era, provà de filar un poc i li sortia un fil ple de nuus i berrugues; tirà sa filoa i es muixell an el dimoni i se posà a jugar. Se guardà prou de cercar un brinet d’herba a sa vedelleta, i aquesta ben alerta a fer-li ofertes de filar-li ni aspiar-li!
Es vespre Na Joanota s’entregà a ca seua amb un pam de morros, sense cap fuada filada ni aspiada i amb sa vedelleta que tastanetjava de prima.
Lo endemà sa mestra torna enviar Na Catalineta a pasturar sa vedella i a fer set fuades i aspiar-les. Na Catalineta va partir. Na Joanota la vetlà, va veure que era sa vedella que filava i aspiava, anà a contar-ho a sa mare i es vespre, de ràbia totes dues, quan veren sa vedella, l’agafen, la maten i lo endemà dematí manaren a Na Catalineta que se n’anàs a fer es budells nets a un riu que passava per allà devora.
S’al·lotona los posà dins un garbellet, pren una guinaveta i ja és partida.
Arriba an es riu; es riu duia molt de rost an aquell endret i li prengué es budells, es garbell i sa guinaveta.
Na Catalinons, plora qui plora, parteix corrents, vora vora, riu avall.
Troba una doneta véia.
—Germaneta —li diu—, ¿no hauríeu vists uns budellets, un garbellet i una guinaveteta que es riu m’ha robadets?
—Sí fieta! —diu sa jaia—. Segueix riu avall i los trobaràs; però escolta: passa’m sa mà dins s’esquena, que no sé què hi tenc.
Na Catalineta la hi passa.
—Què has trobat? —li demana sa véia.
—Perles i diamants! —diu Na Catalineta.
—Idò perles i diamants tendràs! —diu sa jaia.
Sa jaia se treu una vellaneta i diu:
—Jas, fieta meua. No la mostris ni digues a negú qui la t’ha dada. No l’has de xapar que no te veges ben apurada.
—Déu vos pag la caritat —diu s’al·lotona; i pren sa vellaneta, la s’amaga i hala corre qui corre riu avall.
Troba una altra doneta véia i li diu:
—Germaneta, ¿no hauríeu vists uns budellets, un garbellet i una guinaveteta que es riu m’ha robadets?
—Sí, fieta meua! —diu sa jaia—. Segueix riu avall i los trobaràs; però escolta: passa’m sa mà dins s’esquena, que no sé què hi tenc.
Na Catalineta la hi passa.
—Què has trobat? —li demana sa jaia.
—Perles i diamants! —diu Na Catalineta.
—Idò perles i diamants tendràs! —diu sa jaia.
Sa jaia se treu una metleta i diu:
—Jas, fieta meua, aquesta metleta. No la mostris ni digues a negú qui la t’ha donada. No l’has de xapar fins que te veges ben apurada.

—Déu vos pag la caritat —diu s’al·lotona; s’amaga sa metleta i hala corre qui corre riu avall.
Troba una altra doneta véia i li diu:
—Germaneta, ¿no hauríeu vists uns budellets, un garbellet i una guinaveteta que es riu m’ha robadets?
—Los he vists i los tenc! —diu sa jaia.
—Los me voleu donar, per amor de Déu, que ma mare no m’atup? —diu s’al·lotona.
—Sí, fieta meua estimada! —diu sa jaia—. Jo los te vui donar; però abans m’has de passar sa mà dins s’esquena, que no sé què hi tenc.
Na Catalineta la hi passà.
—Què hi has trobat? —li demana sa jaia.
—Perles i diamants! —diu Na Catalineta.
—Idò perles i diamants tendràs! —diu sa jaia.
Sa jaia se treu una noueta i li diu:
—Jes, fieta meua, aquesta noueta. No la mostris ni digues a negú qui la t’ha donada. Mira, no l’has de xapar que no te veges ben apurada.
—Déu vos pag la caritat —diu s’al·lotona; i pren sa noueta i la s’amaga.
Agafa sa guinaveteta i es garbellet amb sos budellets, que de tant de rossegar per dins es riu s’eren fets més nets que la plata.
Com sa veieta la va veure partir, no pogué estar que no li donàs una aferrada p’es coll i una besada.
—Déu te guard, fieta meua —li digué—. Ara p’es camí sentiràs bramar un ase i cantar un gall. En bramar s’ase, no te girs darrere; en cantar es gall, gira’t.
Na Catalineta tocà soletes i de d’allà.
Al punt sent un ase bramar i ella, ben alerta a girar-se darrere!
Més envant sent cantar un gall.
Se gira i li surt un estel d’or an es front.
Arriba a ca seua. Sa madastra i Na Joanota la veuen amb aquella resplendor a sa cara, vermeia com la grana, més garrida que mai.
Se posaren fetes unes lleones, l’agafen i li diuen:
—Si no mos contes tot lo que t’ha succeït, no en faràs altra: te matarem.
—M’ha succeït —digué ella— que es riu m’ha pres es garbellet, es budellets i sa guinaveteta. Corre qui corre, vora vora, riu avall, enquantr una veieta i me diu: «Corre més i ho trobaràs, que es riu se n’ho du». Enquantr una altra veieta i me diu lo mateix: «Corre més, i ho trobaràs, que es riu se n’ho du». Enquantr una altra veieta i m’ha dit: «Jo ho tenc, veutaquí». M’ho ha donat, ho he pres i ho he duit.
—I què més? —digué sa mestra, traguent foc p’ets uis.
—No res pus —digué Na Catalineta, més fresca que unes flors.
—Tira, idò, vés-te’n a rentar aquest front —diu sa madrasta.
—Que me som mascarada? Què hi tenc? —digué s’àngel; i s’hi va dur sa mà i la se mirava, per veure si hi tenia gens de brutor.
—Vés-lo-te a rentar més que de pressa, si no vols un quern de galtades! —digué sa mestra.

S’al·lotona anà a rentar-se es front i, renta qui renta, com més el se rentava, més li resplendia.
Quan Na Joanota veu allò, diu:
—Ma mare, jo també vui anar a fer uns budells nets an es riu. A Na Catalina li és sortit un estel an es front i jo també n’hi vui un, surta d’on surta.
—Ben pensat, fieta meua dolça —digué sa mestra.
Li anà a comprar uns budells, los hi posà dins un garbell, li donà una guinaveta i diu:
—Hala fieta meua, espedeix. I si pots tornar amb dos estels, no torns amb un; i si pots tornar amb tres, no torns amb dos.
—No tengueu ànsia: duré tots es que podré —exclama Na Joanota; i li estreny cap an es riu, carregada amb sa guinaveta, es garbell i es budells.
Féu a posta que sa corrent l’hi prengués tot i arranca de córrer, vora vora, riu avall.
Troba una doneta véia i li diu:
—Mala veiota, ¿no hauríeu vista una guinavetota, un garbellot i uns budellots que es riu m’ha presos?
—Sí que los he vists! —diu sa jaia—. I ben aviat que los se’n du sa corrent. Ja pots fer via; però abans passa’m sa mà dins s’esquena, que no sé què hi tenc.
Na Joanota la hi passà.
—Què has trobat? —li demana sa jaia.
—Pois i xinxes! —diu Na Joanota.
—Idò pois i xinxes tendràs! —diu sa jaia.
Na Joanota, tota esmussa davant tals comandacions, segueix vora vora, riu avall.
Troba una altra doneta véia i li diu:
—Mala veiota, ¿no hauríeu vista una guinavetota, un garbellot i uns budellots que es riu m’ha presos?
—Sí que los he vists! —diu sa jaia—. I ben aviat que los se’n du sa corrent. Ja pots fer via; però abans passa’m sa mà dins s’esquena, que no sé què hi tenc.
Na Joanota la hi passa.
—Què has trobat? —diu sa jaia.
—Pois i xinxes! —diu Na Joanota.
—Idò pois i xinxes tendràs! —diu sa jaia.
Tota esmussa davant tals comandacions, Na Joanota segueix vora vora, riu avall.
Troba una altra doneta véia, li diu:
—Mala veiota, ¿no hauríeu vista una guinavetota, un garbellot i uns budellots que es riu m’ha presos?
—Sí que los he vists! —diu sa jaia—. I los he aplegats, perquè no es fessen malbé.
—Vengau-los idò! —diu Na Joanota.
—Vaja una manera de demanar ses coses que tens! —diu sa veieta—. M’engana que no sies ben malambrosa. No tengues ànsia que me n’estoig cap, d’aquestes endèries teues; però abans passa’m sa mà dins s’esquena, que no sé què hi tenc.
Na Joanota la hi passa.
—Què hi has trobat? —demana sa jaia.
—Pois i xinxes! —diu Na Joanota.
—Idò pois i xinxes tendràs! —diu sa jaia.
Esmussa de tot, Na Joanota, davant tals comandacions, agafa sa guinavetota, es garbellot i es budellots, i ja li ha estret, sense dir «per amor de Déu sia» ni «amb Déu siau».
—Escolta, dona —diu sa jaia—: així mateix pories esser un poc més considerada amb ses pressones. Escolta bé aquesta comanda que ara et faré: p’es camí sentiràs bramar un ase i cantar un gall. En cantar es gall, no et girs darrere! En bramar s’ase, gira-t’hi.
Na Joanota pica de talons, més alisa que un que que ha venut a espera.
Camina caminaràs, sent es gall cantar i ella, ben alerta a girar-se darrere!
Més envant sent bramar s’ase, se gira ben rabenta i li sortí una cóva d’ase enmig d’es front.
Quan se va veure sa covota, tot d’una quedà de pedra, sense paraula. Llavò va rompre amb un raig de flastomies, digué totes ses que li vengueren a sa boca; se tirà en terra; se bolcà una bona estona per dins sa pols; s’omplí sa cara d’unglades; s’arrabassava es cabeis. Provà d’arrabassar-se sa covota i estirava tan fort com poria, però no li pogué fer res. Va acabar per esclatar en plors i quedà feta un mar de llàgrimes. Jurà i perjurà que no tornaria a ca seua mentres dugués aquell penjaroi an es front. Però va venir es vespre, començà a fer-se fosc, li agafà por i envestí cap a ca seua.
Poreu fer comptes què degué dir i què degué fer sa mare quan la se va veure davant amb aquell creixull part damunt ses ceies.
Totes dues cuidaren a tornar botxes i qui pagà la festa va esser Na Catalineta. Com a lleones s’hi abordaren i li varen dar llenya fins que tengueren alè. La vestiren de quatre pelleringos, li passaren un dogal p’es coll i per sa cinta i la fermaren davall sa pastera. Allà estava nit i dia, fora de s’estona que l’amollaven per fer-li fer ses feines de la casa més feixugues; i només arribava a quatre roegons que li tiraven; i havia de beure dins un cul de gerra, això quan pensaven a abocar-li aigo. No hi havia qui s’hi acostàs ni li fes cap moixonia, en no esser un canet que hi havia a la casa, que s’enfilava per ella, i li feia mil xicotines i afalagadures; i això li valia moltes coces i poc pa de Na Joanota i de sa mestra.
En aquell temps el rei, que encara era fadrí, se cansà d’esser-ho i va fer unes dictes que se faria un ball que duraria tres dies; que hi convidava totes ses al·lotes d’es seu reinat; i volia que no hi fessen falta a fi de que pogués triar sa més garrida, sa que més li agradaria per casar-se.
Es dia que aquest ditxós ball començà, gran era cal rei, però tot se va omplir.
Vos assegur que n’hi havia, d’al·lotes, per llarg.

Poques foren ses qui no s’hi presentassen i cap n’hi havia que no hi anàs ben convençuda de que havia d’esser sa preferida.
Na Joanota en tenia unes ganes, d’anar-hi, que l’alçaven, però no gosava dir-ho.
A la fi no pogué pus i li amollà.
—Anem-hi, ma mare, anem-hi! —digué se toixarruda.
—Sí! Ja faríes bona planta amb sa covota d’ase! —va dir sa mare, tota enfadada.
—Jo la m’afaitaré —digué sa gembla.
Ell com dos i dos fan quatre la s’afaità, s’embolicà un mocador p’es front perquè no li vessen s’afaitadura i mare i fia rodaren clau i tocaren soletes cap an es ball.
Com se suposa, deixaren Na Catalineta fermada davall sa pastera. Poreu pensar si en devia tenir, de pena, de veure-se allà davall i tancada. La pobreta se va posar tan funesta, li va envestir una por tan gran i una tristor tan aclucadora, se sentí tan acongoixada, que se creia acabar la vida.
Li vengué s’acudit de xapar sa vellaneta que sa primera doneta véia li havia donada devora es riu.
La xapa i dedins hi va haver un cotxo d’or i plata amb quatre cavalls i quatre cotxers, i un vestit per ella de setí groc a on hi havia pintats tots es peixos de la mar, i uns tapinets sa cosa més preciosa del món.
Es cotxers la desfermen, se posa es vestit i es tapins, s’afica dins es cotxo, i cap a cal rei! Tot d’una que va entrar dins es ball, que ja estava ben encès, i la veren tan garrida, tan gentil, tan eixerida, amb aquell estel d’or an es front, tothom va romandre amb un peu alt, sobretot el rei, que se plantà davant ella i se cuidà a treure ets uis mirant-la-se fit a fit. Volgué ballar amb ella i ja no li va lleure mirar-se’n altra.
—Ma mare, això és Na Catalineta —deia Na Joanota, d’es racó a on s’havia haguda de posar, perquè tothom li feia amples, com la veien tan gropelluda.
—Què ha d’esser Na Catalina! —deia sa mare—. Davall sa pastera és ella!
Quan Na Catalineta hagué ballat una bona estona amb el rei, parteix cop en sec, més falaguera que una falzia, cap a defora. S’afica dins es cotxo, es cotxers donen llendera i de d’allà.
—Criats i criades! —digué el rei amb uns grans crits—. Correu a veure per on pren aquesta gran senyora!
Es criats i criades pitgen darrere es cotxo d’or i plata, corrents tant com en porien treure.
Què fa Na Catalineta quan veu allò? Enfonya sa mà dins sa butxaca i se posa a tirar dobles de vint i dobles de vint.
Es criats i criades, com les veren tan grosses i tan grogues, s’acalaren a aplegar-les; i vos assegur que n’hi va haver, de sempentes i estirades, perquè cada un volia aquelles patenes per ell.
Quan alçaren es cap, es cotxo va haver desaparegut.
Se’n tornen a cal rei, més empegueïts que no sé què em diga i contaren es pas.

El rei va prendre una rabiada feresta, però ben feresta: los se cuidà a menjar.
Quan Na Joanota i sa mare arribaren a ca seua, trobaren Na Catalineta tancada i fermada, com si res fos estat.
Ni sospites varen tenir de que se fos moguda.
Lo endemà per tota la ciutat no es parlava més que de sa dama d’es vestit de setí groc amb so cotxo d’or i plata, de quatre cavalls i quatre cotxers, que era sa qui havia agradat més an el rei, sa qui se n’havia duita la pauma de sa garridesa i galania; i ningú sabia qui era, ni per on havia pres, ni on parava.
Es vespre continuà es ball; i si moltes d’al·lotes hi havia hagudes es vespre abans, més n’hi hagué aquell.
Na Joanota anà ben alerta a fer-hi falta. S’hagué d’afaitar altra vegada es front perquè sa covota amb ses vint-i-quatre hores li havia crescut tant com si mai la s’hagués escapçada.
Na Catalineta, com se tornà veure tota solina, tancada i fermada davall sa pastera, se recordà de sa metleta que sa segona doneta véia li havia donada devora es riu.
La xapa i dedins hi va haver un cotxo d’or i plata amb vuit cavalls i vuit cotxers, i un vestit de setí verd amb tots ets animals de la terra i ets aucells de l’aire pintats, i uns tapinets sa cosa més preciosa del món. Es cotxers la desfermen, se posa aquell vestit i es tapins, s’afica dins es cotxo, i cap a cal rei s’és dit!
Tot d’una que entrà dins es ball, que ja estava ben encès, i la veren tan garrida, tan gentil, tan eixerida, amb aquell estel d’or an es front, tothom va romandre amb un peu alt, sobretot el rei, que se plantà davant ella, i la se mirava tan arreu, que com que la s’hagués de menjar amb sos uis. Ja ho crec que volgué ballar amb ella i ja no li va lleure mirar-se’n cap altra pus.
—Ma mare —deia Na Joanota, d’es racó d’on miraven la feta—, vos dic que això és Na Catalina.
—No sies bajana! —deia sa mestra—. Davall sa pastera és ella!
Quan Na Catalineta hagué ballat una bona estona amb el rei, parteix cop en sec, més falaguera que una falzia, cap a defora. S’afica dins es cotxo, es cotxers donen llendera i de d’allà.
—Criats i criades! —digué el rei amb grans crits—. Correu de pressa! Correu a veure per on pren aquesta gran senyora!
Es criats i criades ja han pitjat darrere es cotxo d’or i plata i vos assegur que los hi remenaven ben aviats, an es galindons.
Què fa Na Catalineta com veu allò? Enfonya sa mà dins sa butxaca i se posa a tirar perles i diamants.
Es criats i criades, com veren caure aquell ruixat de pedres precioses, ja estigueren de grapes; i grapada ve grapada va, qui més en poria aplegar més n’aplegava.
Sobretot, quan alçaren es cap, es cotxo va haver desaparegut.
Se’n tornen a cal rei, més empegueïts que no sé què em diga, i no tengueren més remei que contar es pas.

El rei va prendre una rabiada com no n’havia presa cap mai. No hi hagué nom lleig que no los digués i los va prometre que, si lo endemà aquella senyora tornava i los feia sa mateixa endemesa, los faria penjar tots.
Quan Na Joanota i sa mare arribaren a ca seua, trobaren Na Catalineta tancada i fermada davall sa pastera, com si res fos estat.
Ni sospites varen tenir de que se fos moguda.
I lo endemà per tota la ciutat no se parlava d’altra cosa més que de sa dama d’es vestit de setí verd amb so cotxo d’or i plata, de vuit cavalls i vuit cotxers, que era sa qui havia agradat més an el rei, sa qui se n’havia duita la pauma en garridesa i galania, i negú sabia qui era ni per on havia pres, ni per on parava.
Es vespre continuà es ball; i si molta de gent hi havia haguda es dos primers dies, moltíssima més n’hi va haver es tercer, amb s’idea de veure en què pararia allò.
Com se suposa, no hi faltà sa mestra amb Na Joanota, front embenat i tot ple de tais perquè sa covota, cada volta que la s’afaitava, tornava treure ses cerres més revengudes i granades i no hi havia raor qui les volgués prendre: eren com a rebrolls d’uiastre i d’una creixença mai vista.
Començà es ball, però se coneixia prou que ses al·lotes ja començaven a perdre es coratge. I encara que los costàs un greu de l’ànima, no porien deixar de regonèixer que, si aquella dama desconeguda tornava i no fogia de sa manera que fins llavò havia sabut fogir, elles no hi tendrien res que fer, a cal rei: s’hi serien deixades veure i ballat debades.
Na Catalineta, com se tornà trobar tota solina, tancada i fermada davall sa pastera, se recordà de sa noueta que sa tercera doneta véia li havia donada devora es riu.
La xapa i dedins hi va haver un cotxo d’or i plata amb dotze cavalls i dotze cotxers, i un vestit per ella de setí blau amb tots els estels del cel pintats, i uns tapinets sa cosa més preciosa. Es cotxers la desfermen, se posa es vestit i es tapinets, s’afica dins es cotxo, i cap a cal rei!
Quan entrà dins es ball, que ja estava ben encès, i la veren tan garrida, tan gentil, tan eixerida, amb aquell estel d’or an es front, tothom va romandre amb un peu alt, sobretot el rei, que se plantà davant ella, i la se mirava tan arreu, que com que la s’hagués de menjar amb sa vista. Ja ho crec que volgué ballar amb ella i ¿com li havia de lleure mirar-se’n cap altra pus, si no li bastaven es dos uis, i deu més que n’hagués tenguts, per Na Catalineta?
Sa pitxorina, quan hagué ballat una bona estona amb el rei, parteix cop en sec, més falaguera que una falzia, cap a defora. S’afica dins es cotxo, es cotxers donen llendera i de d’allà.
—Criats i criades! —digué el rei amb grans crits—. Correu de pressa! Correu a veure per on pren aquesta gran senyora!
Es criats i criades ja són partits darrere es cotxo d’or i plata i vos assegur que debanaven de casta forta.
Però si ells feien via, molta més en feia es cotxo, i sempre los reprenia una cosa de no dir.

Na Catalineta, com los va veure que ja no porien pus, se treu un tapinet i los ho tira.
Es dotze cavalls pegaren una fua lo mateix de falcons que se tiren damunt un esbart de coloms i es cotxo aviat hagué desaparegut.
Es criats i criades aplegaren es tapinet, se presenten an el rei, l’hi entreguen, li conten lo que ha passat i li va venir molt de nou.
S’aconseià amb sos nobles de la cort i tots li digueren que aquell tapinet no poria esser més que de sa que l’havia tirat; i que, per aclarir qui era ella, lo més avengut seria assatjar es tapinet a totes ses al·lotes de la ciutat; i que aquella an-a qui li vengués bé, seria sa dama que es tres vespres d’es ball havia guanyat a totes en garridesa i gallardia i que s’era demostrada sa més digna de portar corona i de seure amb ell an es trono.
An el rei li agradà aquesta idea i va fer unes dictes que anirien de casa en casa a assatjar a totes ses al·lotes aquell tapinet, i que aquella an-a qui vendria bé seria sa qui se casaria amb ell.
I ho va fer tenir ver. Ja va esser partit amb sos criats de casa en casa. Entraven allà on hi havia al·lotes i los assetjaven es tapinet, però cap en trobaven que li estigués bé.
Ja estaven cansats de tantes provatures i ja ho volien deixar anar, quan arribaren davant ca sa mestra.
—Que entram aquí? —demanaren es criats.
—No res —diu el rei—, entrem-hi, que sa pell ja és d’es llop.
Hi entren.
—Quantes d’al·lotes teniu? —diu el rei.
—Una —diu sa mestra.
I sortí Na Joanota.
—Hala, treu es peu —li digueren.
I sa biduïna el tragué i va esser un peu tan gros, tan disforjo, tan lleig, que ja no provaren si hi cabia, dins es tapí.
No hi hauria cabut maldament l’haguessen escapçat un pam.
—Teniu altra al·lota? —demana el rei.
—No senyor —diu sa mestra mastegant fesols.
El rei va conèixer que aquell no era un sí que no volien que fos sí.
Estrengué de passos sa mestra i la dona no va tenir més remei que fer sortir de davall sa pastera Na Catalineta.
Quan la veren amb s’estel an es front, tota resplendent de bellesa i galania, el rei i tots es qui l’acompanyaven s’embadaliren contemplant-la de cap a peus.
Li assatjaren es tapinet i li va venir tan ben ajustat i avengut que no era possible que l’haguessen fet per un altre peu.
—Ja és ella! Ja és ella! —s’exclamà tothom i el rei es primer de tots.
El rei va dir a Na Catalineta:
—No res, no et mogues i jo me’n vaig a menar tot s’acompanyament que et correspon com a esposa meua que has d’esser i al punt som aquí. Prepara lo que has de preparar.
Bon preparar tengué s’al·lotona!

Tot d’una que el rei se’n va esser anat, sa mestra la torna fermar a sa pastera. Enllestí i endiumenjà Na Joanota lo millor que va sebre, però no va esser possible afaitar-li sa covota d’ase, perquè de sa darrera vegada tenia es front ple de crosteres, i ses cerres eren tan gruixades que no hi hagué cap estisores a la casa que les volguessen taiar.
Lo que feren va esser encambuixar-li un vel ben espès que li tapava sa cara i casi tot es cos.
Dins una estona se presenta el rei amb tot s’acompanyament, amb tota la cort.
Sa mestra pren per sa mà Na Joanota, que pareixia, ni més ni pus, un bolic de pedaços, i diu:
—Senyor rei, velataquí! En voler!
Vengué molt de nou a la cort i sobretot an el rei que sa novia anàs tan tapada.
—De què fretura aquest vel? —demanava tothom.
—Ah! —deia sa mestra, fent estabetxos—. Sabeu que és d’empegueïdora sa meua fieta! No seria capaç de suportar ses mirades de tanta gernació! A l’hora d’ara ja li hauria agafat baticor. Per amor de Déu no parleu de destapar-la!
El rei, tan enamorat estava de sa que ell se creia tenir davant, que donà fe a sa mestra.
Féu pujar sa tapada damunt sa mula que havien menada a posta, amb un ensellament tot de plata i seda, ell se posà an es seu costat i, acompanyats de tota la cort, ja foren partits.
Aquell canet de ca sa mestra, que no trobava negú dins aquella casa que el se miràs amb bon ui en no esser Na Catalineta, i s’enfilava per ella, i un amb s’altre se feien xicotines i afalagadures, quan va veure que el rei i la cort partien, i se creien dur-se’n Na Catalineta, i se’n duien Na Joanota, se posa a lladrar com un desesperat, corrents darrere darrere. I, entre lladr i lladr, no s’aturava de dir:
—N’Estel d’Or davall pastera! I Na Cóva d’ase cualca en sella! N’Estel d’Or davall pastera! I Na Cóva d’ase cualca en sella!
—Aquest dimoni de ca! —deia sa mestra—. Pegau-li!
—Pegau-li! —deia sa tapada, de damunt sa mula.
—Pegau-li! —repetien el rei i es demés per seguir la voga.
Bé li pegaven i li deien «fora!» però ell, com més anava, més fort i més clar deia:
—N’Estel d’Or davall pastera! I Na Cóva d’ase cualca en sella!
Tant arribà a lladrar i a cridar, que la gent posà atenció an aquelles paraules i van a dir an el rei lo que passa.
El rei se malpensa i diu:
—Que s’atur tothom!
I tothom s’aturà.
—Alça’t es vel! —digué a sa tapada.
Sa tapada no es bategava.
—Alça’t es vel, dic! —cridà el rei, malpensant-se més i més i traguent espires p’ets uis.
—Estic massa empegueïda! —va dir ella amb una veu més llastimosa.
—Ja el t’alçaré jo! —cridà el rei tot cremat.
Li pega tirada, es vel va caure en terra i va aparèixer damunt sa mula, a la vista de tothom, Na Joanota, lletja i malfenta, amb sa covota d’ase, amb aquell esplet de cerres tan reblides, tan goixades, tan llargarudes, tan enravenades, lo mateix de pues de porc singlar.
El rei, davant aquell pas tan ferest, no en va taiar pus: envià Na Joanota i sa mare a mal viatge i torna arrere a cercar N’Estel d’Or.
Es canet los mostrà a on era.
La desfermaren i tothom cridà:
—Això és ella! Això és ella!
La fan pujar damunt sa mula, el rei se posa an es seu costat, partiren amb tota la cort, arribaren an es palau real, la cosa ja estava a punt de pastora mia i se casaren.
I què havia de succeir?
Que se feren unes noces de pinyol vermei i unes festes mai vistes i un ball vitenc de tot. I el rei i N’Estel d’Or visqueren una mala fi d’anys amb pau i alegria. I encara són vius si no són morts.


Manacor, juny de 1895


(Antoni M. Alcover: Aplec de rondaies mallorquines d'En Jordi d'es Racó, volum IV, edició i estudi de Josep Antoni Grimalt amb la col·laboració de Jaume Guiscafrè, Moll, Palma)