NOVETATS 2022
Fa 2 anys
dimecres, 2 de desembre del 2009
4.3. La narrativa: rondalles i llegendes
Les funcions de Propp
En la Morfologia del conte, publicat en els anys vint del passat segle a Leningrad, Propp fa una
anàlisi estructural dels contes meravellosos russos que ha pogut ser aplicat, sense cap transformació, no solament a tots els contes tradicionals de les llengües indoeuropeas, sinó a textos tan diversos com les novel·les de James Bond de Ian Fleming o els guions d'Indiana Jones. Per a Propp, les funcions dels personatges representen les parts fonamentals del conte. A l'hora de definir-les no s'ha de tenir en compte al personatge executant, i l'acció no pot determinar-se al marge de la seva situació en el curs del relat. Per funció doncs entenem l'acció d'un personatge, descrita des del punt de vista del seu significat en el desenvolupament de la intriga. Propp fa quatre observacions prèvies a l'enumeració de les funcions:
1. Les funcions dels personatges són elements constants i permanents en el conte, siguin quines fossin aquests personatges i sigui com anàs la manera que es realitzen aquestes funcions. Les funcions són les parts constitutives fonamentals del conte.
2. El nombre de funcions que compon el conte meravellós és limitat.
3. Encara que no tots els contes presenten, ni de bon tros, totes les funcions, la successió de
funcions és sempre idèntica. L'absència de determinades funcions no canvia la disposició de
les altres.
4. Tots els contes meravellosos pertanyen al mateix tipus pel que fa a la seva estructura. Les
31 funcions dels personatges en els contes meravellosos, segons el propi Vladimir Propp, són
les següents:
1. ALLUNYAMENT: un dels membres de la família s'allunya de la casa.
2. PROHIBICIÓ: recau sobre el protagonista una prohibició.
3. TRANSGRESSIÓ: es transgredeix la prohibició.
4. INTERROGATORI: l'agressor intenta obtenir informacions.
5. INFORMACIÓ: l'agressor rep informacions sobre la seva víctima.
6. ENGANY: l'agressor intenta enganyar a la seva víctima.
7. COMPLICITAT: la víctima es deixa enganyar i ajuda així al seu enemic.
Propp també es va detenir, encara que no amb la mateixa minuciosidad amb la qual va
estudiar les funcions, a observar els personatges dels contes, arribant a la conclusió que havia
set rols, set personatges sobre els quals descansava el pes de totes les històries. Són les
següents:
· L'HEROI o cercador (el protagonista/a)
· EL REI, el qual mana (el qual té la autoritat)
· LA PRINCESA de qui està enamorat l'heroi (la recompensa)
· EL FALS HEROI (el qual s'aprofita per a treure beneficis)
· L'AGRESSOR, malvat o antagonista
· EL DONANT (un amic o col·laborador que ajuda a l'heroi)
· L'AUXILIAR MÀGIC (un objecte, consell o habilitat que té l'heroi)
Propp va analitzar 31 funcions distintes, al marge de quin personatge les realitzi, però mai es
presenten totes elles juntes en un mateix conte. Amb molta freqüència, les funcions van per
parells; una desencadena una acció i l'altra la tanca. En el plantejament de la història podríem
trobar alguns d'aquests parells:
PROHIBICIÓ (recau sobre el protagonista una prohibició) i TRANSGRESSIÓ (el protagonista
desobeïx aquesta prohibició)
INTERROGATORI (l'agressor espia, fa preguntes i recull dades) i INFORMACIÓ (l'agressor
aconsegueix informacions sobre la seva víctima)
ENGANY (l'agressor tracta d'enganyar a la seva víctima per a apoderar-se d'alguna cosa seu)
i COMPLICITAT (la víctima, sense voler, es deixa enganyar i cau en el parany del seu enemic).
En el nus del conte ens trobarem amb el parell de funcions COMBAT i VICTORIA (l'heroi
protagonista s'enfronta a l'agressor i ho venç) o amb TASCA COMPLERTA (al nostre heroi se li
encarrega una tasca que aconseguirà finalment realitzar).
AL final, la funció MALIFETA (el protagonista, o algú molt proper a ell, ha estat agredit)
quedarà compensada amb la REPARACIÓ (la malifeta inicial és reparada i l'agressor castigat).
En la Morfologia del conte, publicat en els anys vint del passat segle a Leningrad, Propp fa una
anàlisi estructural dels contes meravellosos russos que ha pogut ser aplicat, sense cap transformació, no solament a tots els contes tradicionals de les llengües indoeuropeas, sinó a textos tan diversos com les novel·les de James Bond de Ian Fleming o els guions d'Indiana Jones. Per a Propp, les funcions dels personatges representen les parts fonamentals del conte. A l'hora de definir-les no s'ha de tenir en compte al personatge executant, i l'acció no pot determinar-se al marge de la seva situació en el curs del relat. Per funció doncs entenem l'acció d'un personatge, descrita des del punt de vista del seu significat en el desenvolupament de la intriga. Propp fa quatre observacions prèvies a l'enumeració de les funcions:
1. Les funcions dels personatges són elements constants i permanents en el conte, siguin quines fossin aquests personatges i sigui com anàs la manera que es realitzen aquestes funcions. Les funcions són les parts constitutives fonamentals del conte.
2. El nombre de funcions que compon el conte meravellós és limitat.
3. Encara que no tots els contes presenten, ni de bon tros, totes les funcions, la successió de
funcions és sempre idèntica. L'absència de determinades funcions no canvia la disposició de
les altres.
4. Tots els contes meravellosos pertanyen al mateix tipus pel que fa a la seva estructura. Les
31 funcions dels personatges en els contes meravellosos, segons el propi Vladimir Propp, són
les següents:
1. ALLUNYAMENT: un dels membres de la família s'allunya de la casa.
2. PROHIBICIÓ: recau sobre el protagonista una prohibició.
3. TRANSGRESSIÓ: es transgredeix la prohibició.
4. INTERROGATORI: l'agressor intenta obtenir informacions.
5. INFORMACIÓ: l'agressor rep informacions sobre la seva víctima.
6. ENGANY: l'agressor intenta enganyar a la seva víctima.
7. COMPLICITAT: la víctima es deixa enganyar i ajuda així al seu enemic.
8. MALIFETA: l'agressor danya un dels membres de la família.
9. MEDIACIÓ, MOMENT DE TRANSICIÓ: es divulga la notícia de la malifeta o de la manca; a
l'heroi se li envia o se li deixa partir.
10. PRINCIPI D'ACCIÓ CONTRÀRIA: l'heroi-cercador decideix actuar.
11. PARTIDA: l'heroi se'n va de casa.
12. PRIMERA FUNCIÓ DEL DONANT: l'heroi sofreix una prova que li prepara per a la recepció
d'un objecte o un auxiliar màgic.
13. REACCIÓ DE L'HEROI: l'heroi reacciona davant les accions del donant.
14. RECEPCIÓ DE L'OBJECTE MÀGIC: l'heroi disposa de l'objecte màgic
15. DESPLAÇAMENT: l'heroi és transportat, conduït o dut prop del lloc on es troba l'objecte de
la seva recerca.
16. COMBAT: l'heroi i el seu agressor s'enfronten en un combat.
17. MARCA: l'heroi rep una marca.
18. VICTORIA: l'agressor és vençut.
19. REPARACIÓ: la malifeta inicial és reparada, o la manca, satisfeta.
20. RETORN: l'heroi retorna.
21. PERSECUCIÓ: l'heroi és perseguit.
22. SOCORS: l'heroi és auxiliat.
23. ARRIBADA D'INCÒGNIT: l'heroi arriba a la seva casa o a la comarca d'incògnit.
24. PRETENCIONES ENGANYOSES: un fals heroi reivindica allò que no li pertany.
25. TASCA DIFÍCIL: es proposa l'heroi una tasca difícil.
9. MEDIACIÓ, MOMENT DE TRANSICIÓ: es divulga la notícia de la malifeta o de la manca; a
l'heroi se li envia o se li deixa partir.
10. PRINCIPI D'ACCIÓ CONTRÀRIA: l'heroi-cercador decideix actuar.
11. PARTIDA: l'heroi se'n va de casa.
12. PRIMERA FUNCIÓ DEL DONANT: l'heroi sofreix una prova que li prepara per a la recepció
d'un objecte o un auxiliar màgic.
13. REACCIÓ DE L'HEROI: l'heroi reacciona davant les accions del donant.
14. RECEPCIÓ DE L'OBJECTE MÀGIC: l'heroi disposa de l'objecte màgic
15. DESPLAÇAMENT: l'heroi és transportat, conduït o dut prop del lloc on es troba l'objecte de
la seva recerca.
16. COMBAT: l'heroi i el seu agressor s'enfronten en un combat.
17. MARCA: l'heroi rep una marca.
18. VICTORIA: l'agressor és vençut.
19. REPARACIÓ: la malifeta inicial és reparada, o la manca, satisfeta.
20. RETORN: l'heroi retorna.
21. PERSECUCIÓ: l'heroi és perseguit.
22. SOCORS: l'heroi és auxiliat.
23. ARRIBADA D'INCÒGNIT: l'heroi arriba a la seva casa o a la comarca d'incògnit.
24. PRETENCIONES ENGANYOSES: un fals heroi reivindica allò que no li pertany.
25. TASCA DIFÍCIL: es proposa l'heroi una tasca difícil.
26. TASCA COMPLERTA: la tasca és realitzada.
27. RECONEIXEMENT: l'heroi és reconegut.
28. DESCOBRIMENT: el fals heroi o l'agressor queda desemmascarat.
29. TRANSFIGURACIÓN: l'heroi rep una nova aparença.
30. CÀSTIG: el fals heroi o l'agressor és castigat.
31. MATRIMONI: l'heroi es casa i ascendeix al tron.
27. RECONEIXEMENT: l'heroi és reconegut.
28. DESCOBRIMENT: el fals heroi o l'agressor queda desemmascarat.
29. TRANSFIGURACIÓN: l'heroi rep una nova aparença.
30. CÀSTIG: el fals heroi o l'agressor és castigat.
31. MATRIMONI: l'heroi es casa i ascendeix al tron.
Propp també es va detenir, encara que no amb la mateixa minuciosidad amb la qual va
estudiar les funcions, a observar els personatges dels contes, arribant a la conclusió que havia
set rols, set personatges sobre els quals descansava el pes de totes les històries. Són les
següents:
· L'HEROI o cercador (el protagonista/a)
· EL REI, el qual mana (el qual té la autoritat)
· LA PRINCESA de qui està enamorat l'heroi (la recompensa)
· EL FALS HEROI (el qual s'aprofita per a treure beneficis)
· L'AGRESSOR, malvat o antagonista
· EL DONANT (un amic o col·laborador que ajuda a l'heroi)
· L'AUXILIAR MÀGIC (un objecte, consell o habilitat que té l'heroi)
Propp va analitzar 31 funcions distintes, al marge de quin personatge les realitzi, però mai es
presenten totes elles juntes en un mateix conte. Amb molta freqüència, les funcions van per
parells; una desencadena una acció i l'altra la tanca. En el plantejament de la història podríem
trobar alguns d'aquests parells:
PROHIBICIÓ (recau sobre el protagonista una prohibició) i TRANSGRESSIÓ (el protagonista
desobeïx aquesta prohibició)
INTERROGATORI (l'agressor espia, fa preguntes i recull dades) i INFORMACIÓ (l'agressor
aconsegueix informacions sobre la seva víctima)
ENGANY (l'agressor tracta d'enganyar a la seva víctima per a apoderar-se d'alguna cosa seu)
i COMPLICITAT (la víctima, sense voler, es deixa enganyar i cau en el parany del seu enemic).
En el nus del conte ens trobarem amb el parell de funcions COMBAT i VICTORIA (l'heroi
protagonista s'enfronta a l'agressor i ho venç) o amb TASCA COMPLERTA (al nostre heroi se li
encarrega una tasca que aconseguirà finalment realitzar).
AL final, la funció MALIFETA (el protagonista, o algú molt proper a ell, ha estat agredit)
quedarà compensada amb la REPARACIÓ (la malifeta inicial és reparada i l'agressor castigat).
dimarts, 1 de desembre del 2009
4.1. Funció didàctica de la literatura popular
Bibliografia:
LITERATURA POPULAR, LLENGUA I ENSENYAMENT (Ramon Bassa)
LITERATURA POPULAR, LLENGUA I ENSENYAMENT (Ramon Bassa)
Vola sense ales,
xiula sense boca.
dimecres, 25 de novembre del 2009
Emili Teixidor
Teixidor parla al plató amb el director i presentador del programa, Emili Manzano, sobre la seva última obra que acaba de publicar, l'assaig "La lectura i la vida", i sobre els autors que més l'han influït.
dimecres, 11 de novembre del 2009
J. M. FOLCH I TORRES. PÀGINES VISCUDES
Acabava la solemne festa del repartiment de premis en un dels més aristocràtics col·legis de senyoretes de la ciutat; i mentres, en el saló d'actes, es despedien les professores i les famílies de les deixebles, en el vestuari, on havien acudit aquestes per a posar-se els capells, tenia lloc aquesta interessant escena entre dues nenes, si fa no fa de la mateixa edat.
-Vaja, no ploris així, Virgínia. No pots figurar-te la pena que'm fas.
-Com vols que no plori, si fins sento temor de tornar a casa? El meu papà, tindrà un disgust tan gran al veure que no m'ha donat premi... Què dirà de mi? Que sóc una desaplicada i una desobedienta.
-Potser no't renyarà com tu et penses.
- Ai, sí, sí, amiga Loreto. El meu papà és molt bò i m'estima molt, però, no podrà resistir el disgust i la vergonya que li causaré al veure'm arribar sense premi. Ah, Loreto, que feliç ets tu, en poder presentar als teus papàs aquest formós llibre de contes amb les cobertes tan daurades! Com me penedeixo de no haver estat aplicada com tu durant el curs!...
La Virgínia no pogué continuar per mor del devassall de llàgrimes que li brollaven dels seus formosos ulls.
La Loreto, sentint en el seu cor bondadós una profunda pena davant de la gran aflicció de la seva estimada amiga, en un d'aquests moviments generosos de les ànimes grans, li digué:
-No ploris més, Virgínia. Aquí tens el llibre. Mostra'l al teu papà com si l'haguessis obtingut tu com a premi, i evita-li el disgust que passaria.
-Oh, això no puc acceptar-ho, volguda Loreto. Ets massa generosa amb mi... Ademés, ¿cóm te presentaràs tu, sense rès, davant dels teus papàs?
-M'hi presentaré explicant la veritat; dient que amb el sacrifici meu, haure estalviat un trastorn al teu papà, una pena a una amiga.
-Però, ¿et creuran els teus papàs?
-¡No m'han de creure! En primer lloc, ells han assistit a la festa i han vist que he obtingut premi. Ademés, com que mai he mentit, els meus papàs no posen mai en dubte el que jo dic.
-Que feliç ets, amiga Loreto; i que bona és la teva ànima.
-No n'hi ha per tant. Els meus papàs encara m'estimaran més al veure això que he fet i amb el fi que ho he fet.
Després d'algunes vacil·lacions, la Virgínia acabà per acceptat el llibre, quedant el seu cor fondament agraït.
La Loreto tenia raó. Els seus papàs a l'enterar-se dels seu gest generós la besaren amb tot l'afecte, i el seu papà li comprà un llibre de contes mes hermosos encara que el que ella havia regalat a la Virgínia.
***
Havia passat molt temps d'ençà d'aquests fets i les dues amigues, per raó de les coses de la vida, feia ja molts anys que no s'havien vist.
¡I que diferent havia estat el camí d'ambdues per aquest món de misèries!
Mentres la Virgínia vivia feliç, voltada de comoditats en un sumtuós palau, voltat de jardins, en les afores de la ciutat, la pobre Loreto havia passat totes les amargors imaginables.
De molt joveneta quedà sense pares i encara que pogué consolar-se un xic de tan gran dissort al contraure matrimoni amb un jove de bons sentiments, al cap d'un any, quan Nostre Senyor havia beneït la feliç unió enviant-los un fill, el marit morí, deixant-la sola i indefensa entre un escamot de mals parents que li disputaren l'herència fins a deixar-la completament arruinada.
Des d'aleshores, començà un trist calvari per a l'infortunada Loreto. Per a guanyar-se la subsistència per ella i pel seu fillet, tingué de donar lliçons de piano. Una a una visità totes les seves amigues d'abans i sols algunes la reconegueren.
La que més hauria fet per ella, la Virgínia, no la trobà en lloc, puix, amb tants anys, els portes del pis on ella vivia quan anaven a col·legi, no pogueren donar raó d'ella.
Per a més desgràcia, les fadigues del professorat i el pujar i baixar escales tot el sant dia, acabaren d'emmalaltir-la, ella que ja tenia la salut malmesa per tantes penes com havia passat.
Tingué de deixar les lliçons, puix la seva malaltia era gréu. La pobre Loreto es passava el dia plorant i acariciant al seu fillet que plorava de gana.
No pogué pagar el lloguer del piset que habitava, i quedà en mig del carrer amb l'infant als braços.
El fill, el fillet del seu cor, era el que li donava forces per a no deixar-se caure extenuada en mig del carrer. Ell, l'amor grandíssim vers aquell bocí del seu cor, fou qui li donà valor per a ...captar.
Sí, la Loreto captà. I no gosant allargar la mà als transeunts, se dedicava a trucar per les cases demanant un mós de pà pel seu fillet.
Un dia, que rès havia recollit, trucà extenuada en un sumtuós palau de les afores de la ciutat.
El jardiner obrí la reixa, i al veure que era una pobra que demanava almoina, li digué: "Déu us ampari, bona dona", disposant-se a tancar altre cop la reixa.
La Loreto pogué veure en el jardí a una distingida senyoreta que es passejava acompanyant pel braç a un senyor de molta edat.
Aquella senyoreta, al passar vegué el nen ros i bonic de la captaire, i compadida per la criatureta, digué al jardiner:
-Tingui; dóngue-li aquesta moneda.
La Loreto, al sentir aquella veu, alçà el cap amatenta, mirant-se a la caritativa senyoreta. Aquesta, al veure la cara de la captaire, féu un moviment de sorpresa.
-¡Papà! -exclamà.- Segui i permeti'm anar fins a la porta.
Corregué, i ja no tingué dubte:
-¡Loreto! ¡Amiga meva! ¿Ets tu?
-Virgínia, jo sóc... Ja veus.
La Virgínia l'abraçà efusivament i sense voler saber més, la va fer entrar al jardíi la presntà al seu papà:
-Papà meu. Aquesta pobre senyora, és aquell àngel de bondat, de qui li he parlat tantes vegades, que em donà el seu llibre de premi per a evitar un disgust a vostè. Permeti que es quedi aquí com si fos una germana meva.
El venerable vell hi accedí plè de goig, i, donant una mirada al xamós nen, exclamà:
-Ara ja podré morir tranquil, puix te deixaré al costat de tan bona amiga, i amb el temps, aquest nen serà l'apoi de la vellesa vostra.
No cal dir que la Loreto sigué completament feliç, i que la Virgínia correspongué al seu bon cor, voltant-la de comoditats i de distincions com si en realitat fos una germana seva.
27 de març de 1915
Biblioteca Gentil
UNS MOTS D'INTRODUCCIÓ
Posem avui en vostres mans el primer volum de la BIBLIOTECA "GENTIL", la publicació de la qual ens ha estat encomanada, i ha d'ésser la nostra primera paraula per a vosaltres, fidelíssimes amigues i amics, que ens haveu sempre encoratjat amb la vostra cooperació constant i entusiasta.
En el moment de començar aquesta nova tasca que ve a fer feix damunt totes les altres que omplenen la nostra jornada de treball, hem confiat més en la vostra benevolença que no pas en les nostres migrades forces.
Cada primer de mes, amb una regularitat que demanem a Déu no sia per cap mal interrompuda, la BIBLIOTECA "GENTIL" donarà a la joventut catalana un llibre per a la seva delectança.
Perquè ens coneixem, perquè sabem que aqueixos llibres aniran entre mans que els rebran amb efusió i cordialitat, ens havem vist amb cor d'acceptar aqueixa comanda, i és així que venim a dir-vos que és el nostre major afany que els nostres llibres sien dignes d'aqueixa efusió amical amb què estem segurs els rebreu, i constitueixen per a vosaltres l'amic fidel, el company amenós i, tal volta, de la manera més discreta i modesta, el guia afectuós i prudent amb qui anar de companyia pels camins difícils, sovint laberíntics, pels quals el cor es plau de giragonsar en la millor hora de la nostra vida.
Com en tota cosa a vosaltres adreçada, posem en l'empresa la nostra millor voluntat a la qual havem sempre correspost com no mereixem ni podem esperar.
Que ho féu així mateix ara serà per a nosaltres el premi més estimat.
Que Déu us ho pagui, com nosaltres des del fons del nostre cor us en som reconeguts.
Vostre amic,
JOSEP MARIA FOLCH I TORRES
La revista Nuri
A vosaltres, nenes i noies, que sou la tendra promesa del demà, va avui la salutació d'aquesta nova revista que va a consagrar-se exclusivament a la vostra devoció i interès. Vosaltres sou el frec rebrot de les collites futures, i representeu la ferma esperança d'un esdevenidor millor i més feliç; just és que se us brindin unes pàgines que neixen ja dedicades a la vostra major cultura i esbarjo.
Les noies, petites i grans, els cals no sol instruir-se, sinó esbargir-se; han de conèixer les coses útils i les agradables; entretenir els seus lleures; aprendre de viure i de trobar motius per canviar llurs impressions elles amb elles... Car de tot això ve a ésser un resum aquesta revista; això és el que es proposa aconseguir, segura que el concurs i la curiositat vostres no seran defraudades i comptant, des d'ara, amb la vostra assídua lectura com la millor recompensa de tants esforços.
Aquest primer número, en veure la llum, us ha dat la norma dels vostres desitjos; és el pròleg dels nostres propòsits i el seu programa. Hi trobareu, a revista, tot el que us pot convenir: les cròniques setmanals, en forma literària, però en temes variats perquè puguin servir finalitats diverses. Tindreu contes i novel·letes adequades, amb historietes, dibuixos, labors, jocs, comèdies, endevinalles i tot allò que interessa les adolescents, les jovenetes i les parvuletes; demés, haveu adquirir el dret de sanció i censura, si convé -només posant unes ratlles a la Redacció de LA NURI-, i teniu, des d'ara, opció a tot quant ofereixi i proposi la revista per a les seves amables lectores i propagandistes.
Caldrà dir-vos per què han estat posades aquestes planes sota els auspicis gentils de LA NURI? Hem cregut veure en aquesta figura de noieta camperola la creació tal vegada més bella d'un magne poeta de Catalunya, i per això pot ésser el vostre símbol.
Inefable tipus d'adolescència, on ha posat Guimerà tanta gràcia, efusió i bondat, com innocència! Tanta generosa tendresa, que és un poemet de sentiment i d'infantívola ingenuïtat. Prescindiu, si voleu, d'aquella condició seva pagesa, que és, en veritat, una circumstància força important; però no la raó única de manifestar-se tan exquisida personalitat com ho és la seva.
Sigui l'animeta de la Nuri com un reflex del vostre candorós adolescer, ple d'intuïcions; que tot el bo que hi ha al seu esperit sigui com el clar espill on vingui a emmirallar-se la vostra gentil feminitat; ja que tan amatent teniu la simpatia i tan desperta la comprensió, que, després d'observar, imita, jutja i... estima.
Aquesta salutació de la revista us semblarà sens dubte, el salut de la "Nuri", qui, des de lluny, fa voleiar el seu mocadoret blanc per cridar-vos. Si sentíssiu la seva veu, fóra afectuosa; si veiéssiu el seu somrís, el trobaríeu ple de confidències... Que LA NURI sigui la realització dels vostres somnis! Així resumeixi ella la vostra absoluta representació des d'avui endavant... Amb els vostres sentiments i ideals i per la vostra victoriosa joventut, queda aquí establerta una noble i comunicativa aspiració de virtuts, cultura i altruismes, que farà de vosaltres, poc a poc, les dones perfectes del demà!
En aquest gran jardí que és Catalunya hi tenim un roserar. En ell hi ha nascut una poncella que li és grat de recollir el ressò de les altres flors, i parlarà per elles. Aquesta flor, com totes les demés del roserar que li són germanes, escampa arreu el perfum de totes les virtuts. Ella ha pres per nom Nuri; és bella i d'esperit perfecte, i és destra i aplicada; arreu del món hom no trobaria dona més endreçada i polida i aimant de la seva llar, perquè és d'enteniment clar com nostre horitzó, i el seu esperit sempre canta.
Nuri, la petita deessa de la bellesa i de virtuts, estimarà de contar-vos històries belles i contes d'encís que sols a ella li és donat de contar, i us dirà de les meravelles d'aquest nostre jardí vora el mar blau, del qual avui en sou les poncelles i en sereu les roses demà!
LOLA ANGLADA
Folch i Torres, escriptor per a infants (1910-1938)
L'any 1910 té lloc la circumstància probablement més decisiva en la vida de Folch. L'editor d'En Patufet -Josep Baguñà- li encarrega una novel·la per a joves, i així neix En Massagran, que s'anirà editant per plecs i distribuint juntament amb el setmanari. El setmanari En Patufet (1904-1938) va ser fundat el 1904 per Josep Aladern i Aureli Capmany amb la intenció d'"inclinar els nens i les nenes (...) a llegir en català", com deia la presentació del primer número. L'any 1905 l'havia adquirit l'editor Josep Baguñà i Martra (1870-1942).
A partir d'aquell moment i fins al final de la guerra civil espanyola, Josep M. Folch i Torres es dedica de ple i amb intensitat a la literatura infantil i juvenil, i deixa totalment de banda la literatura per a adults. Aquest fet, aquest canvi total de plantejament es podria atribuir a diverses circumstàncies, o potser a la suma de totes: en primer lloc, l'èxit que va aconseguir immediatament -no hi ha cosa millor per a un escriptor que la resposta entusiasta dels lectors-, amb la millora econòmica que això significava -no oblidem que Folch tenia una família nombrosa-; en segon lloc, la liquidació del modernisme i la crisi que patia la novel·la modernista, tan criticada pels noucentistes; en tercer lloc, l'exili que l'havia fet madurar i la tornada a l'ambient social tan hostil i agressiu que va trobar a Barcelona; en quart lloc, els fets de la Setmana Tràgica, que el feriren seriosament com a nacionalista i com a creient. Tot plegat, i la insistència de l'editor, que cada vegada demanava més feina, més diversificació i més compromís amb En Patufet, féu que Folch s'identifiqués plenament amb aquesta nova faceta. Aquest gir de Folch es degué en part també a l'ambient noucentista que es respirava als mitjans i revistes, i ell adoptà una actitud, no l'estètica, del moviment. Folch respongué a aquella croada de civilitat o civilitzadora que auguraven els noucentistes i la féu seva. El canvi en Folch, doncs, és en part degut a la resposta del públic; però, sobre aquesta resposta, ell s'edificà una missió: arribar als estrats populars de la societat i fer-hi una tasca cultural, aconseguir que aquells que no sabien llegir n'aprenguessin i crear una addicció a la lectura en català com mai s'havia vist. Hi ha una última raó que, potser, és la més important: la necessitat que l'autor sentia d'ensenyar -de moralitzar- a través de la lectura.
A partir d'aquella data del 1910 la producció de Folch i Torres és impressionant: cada setmana lliurava un plec d'una novel·la infantil/juvenil, que després es relligava i, com a volum, formava part de "La Biblioteca Patufet"; dirigia el setmanari i escrivia peces curtes que sortien al mateix setmanari amb diferents pseudònims ("Marruixa", "Pastallunes", "Jim-Fit", etc.). El 1915 comença les famoses "Pàgines viscudes", dibuixades per Junceda, que van ser la secció més popular de la revista. També en aquesta època comença la seva activitat teatral i estrena cada any una obra per a infants. L'any 1924 comença una nova col·lecció de novel·les mensuals, "La Biblioteca Gentil", de gènere rosa, és a dir, gènere sentimental, adreçada a un públic femení.
Què tenien les obres de Folch i Torres que atreien tant el públic? Diríem que un plantejament senzill i clar, un conflicte adequat a la ment dels seus lectors i una resolució alegre, molt sovint còmica, amb una comicitat suau, no gens rebuscada, basada en el joc de paraules. El tractament tendre dels personatges i les situacions d'apoteosi en què podia intervenir l'imaginari -un imaginari basat en la rondallística o inventat- i l'efecte sorpresa facilitaven d'una banda la possible identificació lector-personatge i de l'altra el riure davant situacions ingènues o clarament impossibles.
La producció total de Josep Maria Folch i Torres està formada -amb seguretat- per 50 novel·les d'aventures ("Biblioteca Patufet"), 48 novel·les rosa ("Biblioteca Gentil"), 51 obres de teatre i més de 1.200 "Pàgines viscudes", a més de petites narracions i escrits diversos que van aparèixer a les pàgines d'En Patufet.
Com calia preveure, l'adhesió popular a Folch i Torres va comportar l'antifolquitorrisme dels crítics i literats del país. Des de les columnes dels diaris, en conferències, articles, etc., es criticava la tasca de Folch i Torres i es considerava fins i tot malsana. Intervingueren en la polèmica els intel·lectuals i literats de l'època, en diversos sentits. Es criticava el sentimentalisme de les seves novel·les rosa i la productivitat extraordinària de la seva ploma, que feia malpensar pel que fa a la qualitat literària. Aquesta polèmica ha romàs encesa durant molts anys i arriba gairebé als nostres dies, si bé tothom reconeix el mèrit de la tasca cultural ingent que Folch va realitzar durant el primer terç del segle XX. Amb tot, manca un estudi literari més profund de la seva obra.
A partir d'aquell moment i fins al final de la guerra civil espanyola, Josep M. Folch i Torres es dedica de ple i amb intensitat a la literatura infantil i juvenil, i deixa totalment de banda la literatura per a adults. Aquest fet, aquest canvi total de plantejament es podria atribuir a diverses circumstàncies, o potser a la suma de totes: en primer lloc, l'èxit que va aconseguir immediatament -no hi ha cosa millor per a un escriptor que la resposta entusiasta dels lectors-, amb la millora econòmica que això significava -no oblidem que Folch tenia una família nombrosa-; en segon lloc, la liquidació del modernisme i la crisi que patia la novel·la modernista, tan criticada pels noucentistes; en tercer lloc, l'exili que l'havia fet madurar i la tornada a l'ambient social tan hostil i agressiu que va trobar a Barcelona; en quart lloc, els fets de la Setmana Tràgica, que el feriren seriosament com a nacionalista i com a creient. Tot plegat, i la insistència de l'editor, que cada vegada demanava més feina, més diversificació i més compromís amb En Patufet, féu que Folch s'identifiqués plenament amb aquesta nova faceta. Aquest gir de Folch es degué en part també a l'ambient noucentista que es respirava als mitjans i revistes, i ell adoptà una actitud, no l'estètica, del moviment. Folch respongué a aquella croada de civilitat o civilitzadora que auguraven els noucentistes i la féu seva. El canvi en Folch, doncs, és en part degut a la resposta del públic; però, sobre aquesta resposta, ell s'edificà una missió: arribar als estrats populars de la societat i fer-hi una tasca cultural, aconseguir que aquells que no sabien llegir n'aprenguessin i crear una addicció a la lectura en català com mai s'havia vist. Hi ha una última raó que, potser, és la més important: la necessitat que l'autor sentia d'ensenyar -de moralitzar- a través de la lectura.
A partir d'aquella data del 1910 la producció de Folch i Torres és impressionant: cada setmana lliurava un plec d'una novel·la infantil/juvenil, que després es relligava i, com a volum, formava part de "La Biblioteca Patufet"; dirigia el setmanari i escrivia peces curtes que sortien al mateix setmanari amb diferents pseudònims ("Marruixa", "Pastallunes", "Jim-Fit", etc.). El 1915 comença les famoses "Pàgines viscudes", dibuixades per Junceda, que van ser la secció més popular de la revista. També en aquesta època comença la seva activitat teatral i estrena cada any una obra per a infants. L'any 1924 comença una nova col·lecció de novel·les mensuals, "La Biblioteca Gentil", de gènere rosa, és a dir, gènere sentimental, adreçada a un públic femení.
Què tenien les obres de Folch i Torres que atreien tant el públic? Diríem que un plantejament senzill i clar, un conflicte adequat a la ment dels seus lectors i una resolució alegre, molt sovint còmica, amb una comicitat suau, no gens rebuscada, basada en el joc de paraules. El tractament tendre dels personatges i les situacions d'apoteosi en què podia intervenir l'imaginari -un imaginari basat en la rondallística o inventat- i l'efecte sorpresa facilitaven d'una banda la possible identificació lector-personatge i de l'altra el riure davant situacions ingènues o clarament impossibles.
La producció total de Josep Maria Folch i Torres està formada -amb seguretat- per 50 novel·les d'aventures ("Biblioteca Patufet"), 48 novel·les rosa ("Biblioteca Gentil"), 51 obres de teatre i més de 1.200 "Pàgines viscudes", a més de petites narracions i escrits diversos que van aparèixer a les pàgines d'En Patufet.
Com calia preveure, l'adhesió popular a Folch i Torres va comportar l'antifolquitorrisme dels crítics i literats del país. Des de les columnes dels diaris, en conferències, articles, etc., es criticava la tasca de Folch i Torres i es considerava fins i tot malsana. Intervingueren en la polèmica els intel·lectuals i literats de l'època, en diversos sentits. Es criticava el sentimentalisme de les seves novel·les rosa i la productivitat extraordinària de la seva ploma, que feia malpensar pel que fa a la qualitat literària. Aquesta polèmica ha romàs encesa durant molts anys i arriba gairebé als nostres dies, si bé tothom reconeix el mèrit de la tasca cultural ingent que Folch va realitzar durant el primer terç del segle XX. Amb tot, manca un estudi literari més profund de la seva obra.
El silenci de Folch i Torres (1938-1950)
Amb el daltabaix que va patir el país amb la guerra i la repressió del català, Folch i Torres va quedar fora de qualsevol possibilitat de continuar la seva tasca. Va fer alguns intents d'escriure en castellà i participà en algun programa cultural de ràdio. Tanmateix no es va veure amb cor de continuar.
Extret de Josep M. Folch i Torres (Guadalupe Ortiz de Landàzuri)
Extret de Josep M. Folch i Torres (Guadalupe Ortiz de Landàzuri)
L'ideari noucentista en els personatges de Lola Anglada
Des del seus inicis com a dibuixant, Lola Anglada mostrà sempre la seva preferència pel món del infants. La seva pròpia infantesa era una font inesgotable d'inspiració, només li calia recordar-la, sentir-se novament en la pell d'un infant, per recrear literàriament les aventures i les peripècies d'uns personatges que pertanyien a una realitat viscuda per l'autora. Òbviament, la idealització d'un temps i un espai és present en les històries d'aquests personatges: camperols, senzills, espontanis, amables com la natura que els empara. Però, per sobre de tot, cal destacar les característiques morals de què són portadors, la qual cosa els fa particularment adients a la primacia del projecte educatiu noucentista. Amb els personatges d'en Peret i la Nuri, Lola Anglada assoleix el seu estil més madur, gràcies al qual rebé les crítiques més entusiastes. Els intel·lectuals remarcaren l'allunyament de l'artista de les primerenques influències anglosaxones per centrar-se en unes posicions més pròpies del gust noucentista, classicista i, alhora, arrelat en el substrat més genuí del poble català. Les "fantasmagòries al·legòriques i mitològiques" s'esvaïren per donar pas a l'exemplar Peret -el noi rinxolat i rialler que fugia d'estudi i parlava amb els animals- i a la càndida Margarida, "una catalaníssima pubilla nostra".
L'amor a la natura que demostren els personatges és l'eix central de la seva personalitat i una constant en tota l'obra pictòrica i literària de l'artista: la humanització de tots els elements -animals, vegetals, estris inanimats- és producte de la infinita tendresa que traspua la seva obra, més que no pas del dèbil element imaginari o meravellós que condueix el fil argumental. En paraules de Montserrat Castillo: "Les aventures d'en Peret són el mitjà de la Lola Anglada per inculcar als lectors l'amor a la terra, el respecte als animals i ales plantes, la via per la qual expressa la seva tendresa i el seu interès pels infants de Catalunya, els quals vol sensibilitzar envers la natura i educar en valors cívics i socials."
Els personatges de la Margarida i la Nuri s'alcen com a models d'unes virtuts femenines força conegudes en els ambients literaris noucentistes d'ençà la publicació de La Ben Plantada d'Eugeni d'Ors. Aquestes noietes, com a petites rèpliques del personatge orsià (tot i essent personatges amb menys càrrega intel·lectual), són "belles i d'esperit perfecte, destres, aplicades, endreçades, polides i aimants de la seva llar. El seu enteniment és clar com el nostre horitzó i el seu esperit sempre canta". La dona ideal, descrita amb aquestes paraules per la Lola Anglada en la introducció de les històries de la Nuri, esdevé l'estendard d'una col·lectivitat, els valors i les creences de la qual s'hi sustenten gràcies a la seva missió cohesionadora i transmissora. El futur de la nació depèn, així doncs, per als intel·lectuals i artistes del noucents, de l'èxit o el fracàs d'una ètica basada en el progrés cívic i moral de la població a través d'un conjunt de mesures pedagògiques. Malgrat el fort contingut idealista i demagògic de moltes de les propostes educatives -la visió de la dona n'és un exemple- cal reconèixer al noucentisme la modernització del sistema educatiu català, els avenços aconseguits en la difusió de la llengua i la cultura i, sobretot, la qualitat d'una obra que justifica amb escreix la seva perdurabilitat i reconeixement.
Extret de Lola Anglada i l'ideari noucentista (Inés Butrón Parra)
L'amor a la natura que demostren els personatges és l'eix central de la seva personalitat i una constant en tota l'obra pictòrica i literària de l'artista: la humanització de tots els elements -animals, vegetals, estris inanimats- és producte de la infinita tendresa que traspua la seva obra, més que no pas del dèbil element imaginari o meravellós que condueix el fil argumental. En paraules de Montserrat Castillo: "Les aventures d'en Peret són el mitjà de la Lola Anglada per inculcar als lectors l'amor a la terra, el respecte als animals i ales plantes, la via per la qual expressa la seva tendresa i el seu interès pels infants de Catalunya, els quals vol sensibilitzar envers la natura i educar en valors cívics i socials."
Els personatges de la Margarida i la Nuri s'alcen com a models d'unes virtuts femenines força conegudes en els ambients literaris noucentistes d'ençà la publicació de La Ben Plantada d'Eugeni d'Ors. Aquestes noietes, com a petites rèpliques del personatge orsià (tot i essent personatges amb menys càrrega intel·lectual), són "belles i d'esperit perfecte, destres, aplicades, endreçades, polides i aimants de la seva llar. El seu enteniment és clar com el nostre horitzó i el seu esperit sempre canta". La dona ideal, descrita amb aquestes paraules per la Lola Anglada en la introducció de les històries de la Nuri, esdevé l'estendard d'una col·lectivitat, els valors i les creences de la qual s'hi sustenten gràcies a la seva missió cohesionadora i transmissora. El futur de la nació depèn, així doncs, per als intel·lectuals i artistes del noucents, de l'èxit o el fracàs d'una ètica basada en el progrés cívic i moral de la població a través d'un conjunt de mesures pedagògiques. Malgrat el fort contingut idealista i demagògic de moltes de les propostes educatives -la visió de la dona n'és un exemple- cal reconèixer al noucentisme la modernització del sistema educatiu català, els avenços aconseguits en la difusió de la llengua i la cultura i, sobretot, la qualitat d'una obra que justifica amb escreix la seva perdurabilitat i reconeixement.
Extret de Lola Anglada i l'ideari noucentista (Inés Butrón Parra)
Margarida: Lola Anglada
Margarida contempla les formigues amb tant d'amor, que una d'elles se n'interessa. Se separa de les altres i li diu:
-Perdona, nena; anem sempre tan atabalades, que no havíem fet cas de tu. Què ens demanaves ara fa un moment?
-Us demanava que em contéssiu moltes coses, i si sabeu quan fou que s'habità aquest castell.
-No calia impacientar-te -respon la formiga;- és cosa de què una nena estudiosa et podia informar.
La noia s'avergonyeix. Com la formiga és molt prudent, fa que no ho veu, i torna, molt afectuosa: -És fàcil d'oblidar-se'n, i t'ho faré recordar. Aquest castell, i tots els castells com aquest, són d'aquella època en què els cavallers portaven llança; i portaven cota de malla i un casc amb plomes. I les dames portaven una paperina al cap o portaven dues trenes.
Dalt dels merlets esclaten les rialles. És el llangardaix.
-Jo sóc cavaller -crida- i aquesta mosseta és la dama d'aquest castell; perquè ella porta trenes i jo cota de malla.
Que n'és de tabalot! El llangardaix es torç de riure.
També entre les bèsties n'hi ha que valen i que no valen.
És clar, la noia se'n molesta i la formiga tampoc no s'ho pren amb simpatia. I el deixen plantat amb les seves rialles. I tot corrent a la formiguera, la formiga diu:
-Anem, nena, anem; que aquest no te'n sabria dir res, d'Història. S'està sempre d'esquena al sol. Si volies instruir-te, vine amb nosaltres, que som diligents i treballadores.
I la noia es troba que aquella entrada xica sota la muralla d'on sentia riure i veus femenines, és l'entrada d'una formiguera. Vénen formigues i l'entren dintre.
-Perdona, nena; anem sempre tan atabalades, que no havíem fet cas de tu. Què ens demanaves ara fa un moment?
-Us demanava que em contéssiu moltes coses, i si sabeu quan fou que s'habità aquest castell.
-No calia impacientar-te -respon la formiga;- és cosa de què una nena estudiosa et podia informar.
La noia s'avergonyeix. Com la formiga és molt prudent, fa que no ho veu, i torna, molt afectuosa: -És fàcil d'oblidar-se'n, i t'ho faré recordar. Aquest castell, i tots els castells com aquest, són d'aquella època en què els cavallers portaven llança; i portaven cota de malla i un casc amb plomes. I les dames portaven una paperina al cap o portaven dues trenes.
Dalt dels merlets esclaten les rialles. És el llangardaix.
-Jo sóc cavaller -crida- i aquesta mosseta és la dama d'aquest castell; perquè ella porta trenes i jo cota de malla.
Que n'és de tabalot! El llangardaix es torç de riure.
També entre les bèsties n'hi ha que valen i que no valen.
És clar, la noia se'n molesta i la formiga tampoc no s'ho pren amb simpatia. I el deixen plantat amb les seves rialles. I tot corrent a la formiguera, la formiga diu:
-Anem, nena, anem; que aquest no te'n sabria dir res, d'Història. S'està sempre d'esquena al sol. Si volies instruir-te, vine amb nosaltres, que som diligents i treballadores.
I la noia es troba que aquella entrada xica sota la muralla d'on sentia riure i veus femenines, és l'entrada d'una formiguera. Vénen formigues i l'entren dintre.
Lola Anglada. Margarida (1929)
Les aventures d'en Perot Marrasquí: Prefaci a la segona edició
Davant d'aquesta segona edició, completa, de LES AVENTURES D'EN PEROT MARRASQUÍ, siguin-me avui permesos uns quants mots al possible pare de família i al pedagog que d'amagada, per un gust infantívol, o solemnement, com a previs censors, es decideixin a llegir-les.
L'estiu de 1917, el meu estimat Antoni Muntanyola, a qui tants de bells llibres i enginyoses joguines deuen els nostres infants, em demanà que li escrivís un nou "Petit Poucet", per ésser publicat en quaderns setmanals. Les meves pròpies experiències d'infant no eren encara prou remotes, i com a casat recent jo tenia prou fe en els meus punts de vista sobre els infants que encara no tenia, perquè hagués de vacil·lar gaire abans de decidir-me per un discret realisme.
Sento ja les càndides objeccions. Què ens parla de realisme un autor que presenta una criatura petita com un menovell, que fa enraonar les bèsties com si fossin persones? Però, oh mamà, segurament una mamà, que m'adreces, irada, la primera objecció: si amidàvem el teu nin segons el sagrat concepte que tu, més enllà de la teva consciència, en tens, estàs segura que pujaria gaire més del teu ditet? I tu, bon burgès sadoll de les realitats dels diaris, t'estimaries més que els meus caragols i els meus gats i les meves mallerengues fossin realment i es diguessin senyor Canons o senyor Martínez, i que el teu fill adesiara aixequés del llibre un ull maliciós, reconeixent-hi? Salvem una mica la meva dignitat i la teva. Aquest llibre vol condensar, de la manera més entretinguda i més innocent que he sabut, les experiències d'un infant en el seu primer i súbit contacte amb la realitat. Davant del primer capítol de la primera edició, prometia al noi que em llegís, de no fer-li moralitats, per deixar-li la dolça feina d'anar-les traient ell mateix de la història. Però vaig anar escrivint al dia i a la setmana, jo mateix abandonant-me a allò que els fets em portessin, i el darrer fet va ésser, que la moralitat, en el paràgraf final, sortí tota sola: no vaig resistir-hi. Llegeix-la. Dels dos ulls, hi és dit, cal que un sigui viu i l'altre amorós. Una actitud humorística, doncs. Ja veig qui es cobreix la cara amb horror. Humorisme als infants! Fer quedar malament la gent gran davant la petita! No és que hagi d'ésser així sistemàticament; ara, si de tant en tant s'esdevé, algun sistema educatiu pot trontollar, però em temo que no tots els pedagogs es posaran contra mi. No és qüestió tampoc, pobre de mi, de l'humor transcendental d'un Cervantes, avui pastura oficial de tants de futurs ciutadans nostres. El meu assaig és el d'un humorisme enraonat, quotidià, que distregui unes hores l'infant de les fadeses i de les truculències que solen ésser-li servides, i que risquen de fer-li el món com un idil·li continu o com immens escorxador. Ja que tantes d'altres li han volgut encolomar -dispenseu-me el mot, que sospito just- llurs experiències de tota mena, des de la més sentimental a la més estimulant, sigui'm permès a mi de proposar-li les meves abeceroles d'experiència humorística de la vida. Tinc la fe que en haver arribat, jo per la meva banda, i ell per la seva, a la quarentena, constatarem que havem triat el millor camí.
La primera edició, per diverses incidències que no fan al cas, restà estroncada en tretze capítols sols. Avui la gentilesa de l'Editorial Muntanyola i de l'Editorial Catalana, fa possible una segona edició, completa i definitiva.
Les opinions falagueres d'amics meus, entre ells un dels nostres més fins educadors, i les reserves bondadoses d'altres, aleshores; i avui la col·laboració entusiasta del nostre gran Apa, si no justificar, bé crec almenys que poden explicar la meva gosadia de lliurar-me a la quàdruple crítica dels infants, de les famílies, dels literats i dels mestres d'estudi -que no sé pas qui em fa més por.
Carles Riba. Les aventures d'en Perot Marrasquí, novembre de 1923.
Prefaci de Carles Riba a la 1a edició de Perot Marrasquí
Llegidor que encara no ets gran, però que ja t'ofendries si et deien petit: vaig a contar-te una història.
No t'espantis. No tinc el propòsit d'ensenyar-te res; ni t'obriré cap nou horitzó científic, ni et faré cap sermó de moral. Això seria un engany; per la història i no per res més tu et poses a llegir, i una història i no res més jo t'he anunciat.
Com que ja tens deixades molt enrera les abeceroles, en un no-res serà al capdavall del capítol.
I jo et diré alguna de les moltes coses que en tan poca estona pots guanyar: que en els teus genolls hi hagi algun blau de menys; que la padrina, si en tens, després et deixi arribar fins al pot d'aquella confitura; que la mamà et lloï a les seves coneixences com la criatura més aplicada del món; que t'estalviïs mentrestant de fer visita amb les persones grans i d'executar-los tot el teu repertori de procacitats; que en acabat, el papà, que entre tants de pesos de la casa com porta, porta el de les balances de la suprema justícia familiar, et compri el capítol següent de la història.
Tot això, pensaràs, són guanys ben materials. És que de morals no m'està bé a mi de parlar-ne: semblaria que m'ho fes valer.
Però, mira, entre altres coses: tu llegiràs un capítol, i potser el trobaràs més ensopit que d'altres. No hi vol dir res: acaba'l, i exigeix l'adquisició de l'immediat. Oi que ja veus venir el que et diré? Hauràs fet un exercici de paciència i un acte de benevolència, que és la cosa que més necessita la gent que ens avidolem contant històries.
I encara un consell, que serà el darrer, no d'aquest prefaci, sinó, ten-ho ben entès, de tot el seguit de capítols que formaran el llibre. Mentre aniràs llegint, cura de fer-te l'efecte que tot allò que et conto és veritat. És l'unica manera que una lectura ens doni goig. Deixant de banda que aquesta és una política sense la qual, quan seràs del tot gran, no podries anar pel món.
I després d'aquest quart de llegir, surt a l'aire, corre i salta i bota, crida, rebolca't, enfila't, abraona't, fes tombarelles, posa't cada hora cinquanta vegades en perill de trencar-te la nou del coll, però no acabis de trencar-te-la mai. Tot això són coses que no van deixar fer de menut a l'heroi de la nostra història, i després veuràs que en va patir.
I en tant que actues així de cadell, mira que aquest llibre corri per alguna banda de casa com si t'haguessis descuidat de desar-lo. Aleshores el papà el trobarà, i potser encara s'hi entretindrà. I, sobretot, podrà preparar-se pel reguitzell de preguntes teves que l'esperen; perquè vosaltres no sabeu quin compromís són de vegades pels papàs de família les vostres preguntes, tan variades i tan de repent.
I ara adéu, i que Déu te faci bon minyó.
Carles Riba. Les aventures d'En Perot Marrasquí. (1917)
Aventures extraordinàries d'en Massagran
Vosaltres, estimats lectors no sabíeu, ni jo tampoc, ni tampoc en Massagran, que a la regió muntanyosa del país en el qual passen totes aquestes coses, hi habitava la terrible tribu dels Karpantes, una raça ferotge i antropòfaga, o sia, aficionada a menjar carn humana.
Aquests salvatges antropòfags eren el flagell del país. Res no estava en seguretat a prop seu. Es menjaven una cama de persona amb la mateixa
facilitat que nosaltres mengem un ou ferrat.
Doncs van ésser aquests salvatges els qui una nit es van situar a cosa d'un centenar de metres de la tribu d'en Penkamuska, cridant com si fossin folls i encenent fogueres tot al seu voltant.
En Massagran va ésser el qui se'n va adonar. Després de sopar, s'estava a fora de la seva barraca prenent la fresca, quan tot d'una va sentir la cridòria.
-Què hi deu haver? -va pensar. I, alçant-se per mirar en quina direcció es sentia la cridòria, va quedar molt sorprès en veure les fogueres-. Potser és la revetlla de Sant Joan -va dir-se el nostre heroi. I en aquesta creença, se n'anà a la barraca d'en Penkamuska per a dir-li si volia anar amb ell a fer gresca i a saltar els focs.
-Kètam patollas! -li va dir en Penkamuska.
-No t'ho creus? Doncs
vine i veuràs els focs i sentiràs la broma que fan.
En Penkamuska va sortir de la seva barraca, i encara no va veure els focs, va quedar més sorprès que si veiés visions, i de segur que, si no hagués estat negre s'hauria tornat groc.
-Uh, uh! -va exclamar en Penkamuska-. Són els Karpantes!
-I qui són aquests senyors, si es pot saber?
-Kaníbals!
-I què vol dir això?
-Kruspí karndome!
-Què dius, ara, Penkamuska! -va exclamar en Massagran horroritzat.
-Elkesents.
-Doncs, com ho farem, Verge Santíssima?
-Kompo drem. Tuets el general.
-Ja tornem a ser amb el general. Ja veuràs, Penkamuska; jo dimiteixo. Et creus que vull que se'm cruspeixin?
-Kinre mei tekeda.
-Bé, noi; jo amb gent d'aquesta mena no hi vull tractes, saps? Amb tipus ordinaris no m'hi vull fer; amb això ja us apanyareu.
-Kaomeka! -va dir-li en Penkamuska, agafant-lo pel braç-. Lokas defer eskridar als Kukamuskes ikomensar apre par arte.
-En Massagran va protestar, però tot va ésser inútil. En Penkamuska se'l va emportar cap al mig del poblat i allí va posar-se a cridar:
-Uh, uh, uh!
En sentir això tots els negres es van llevar a correcuita i sortiren de les barraques, preguntant:
-Kèyà, kèyà, kèpassa?
En Penkamuska va reunir-los tots, i enfilat a les espatlles d'un negre, a fi de dominar les masses, els va donar la nova sensacional que els Karpantes eren allí a cent gambades.
Aquests salvatges antropòfags eren el flagell del país. Res no estava en seguretat a prop seu. Es menjaven una cama de persona amb la mateixa
facilitat que nosaltres mengem un ou ferrat.Doncs van ésser aquests salvatges els qui una nit es van situar a cosa d'un centenar de metres de la tribu d'en Penkamuska, cridant com si fossin folls i encenent fogueres tot al seu voltant.
En Massagran va ésser el qui se'n va adonar. Després de sopar, s'estava a fora de la seva barraca prenent la fresca, quan tot d'una va sentir la cridòria.
-Què hi deu haver? -va pensar. I, alçant-se per mirar en quina direcció es sentia la cridòria, va quedar molt sorprès en veure les fogueres-. Potser és la revetlla de Sant Joan -va dir-se el nostre heroi. I en aquesta creença, se n'anà a la barraca d'en Penkamuska per a dir-li si volia anar amb ell a fer gresca i a saltar els focs.
-Kètam patollas! -li va dir en Penkamuska.
-No t'ho creus? Doncs
vine i veuràs els focs i sentiràs la broma que fan.En Penkamuska va sortir de la seva barraca, i encara no va veure els focs, va quedar més sorprès que si veiés visions, i de segur que, si no hagués estat negre s'hauria tornat groc.
-Uh, uh! -va exclamar en Penkamuska-. Són els Karpantes!
-I qui són aquests senyors, si es pot saber?
-Kaníbals!
-I què vol dir això?
-Kruspí karndome!
-Què dius, ara, Penkamuska! -va exclamar en Massagran horroritzat.
-Elkesents.
-Doncs, com ho farem, Verge Santíssima?
-Kompo drem. Tuets el general.
-Ja tornem a ser amb el general. Ja veuràs, Penkamuska; jo dimiteixo. Et creus que vull que se'm cruspeixin?
-Kinre mei tekeda.
-Bé, noi; jo amb gent d'aquesta mena no hi vull tractes, saps? Amb tipus ordinaris no m'hi vull fer; amb això ja us apanyareu.
-Kaomeka! -va dir-li en Penkamuska, agafant-lo pel braç-. Lokas defer eskridar als Kukamuskes ikomensar apre par arte.
-En Massagran va protestar, però tot va ésser inútil. En Penkamuska se'l va emportar cap al mig del poblat i allí va posar-se a cridar:
-Uh, uh, uh!
En sentir això tots els negres es van llevar a correcuita i sortiren de les barraques, preguntant:
-Kèyà, kèyà, kèpassa?
En Penkamuska va reunir-los tots, i enfilat a les espatlles d'un negre, a fi de dominar les masses, els va donar la nova sensacional que els Karpantes eren allí a cent gambades.
Josep Maria Folch i Torres. Aventures extraordinàries d'en Massagran. (1910)
dilluns, 9 de novembre del 2009
TEMA 2.3 NOUS VALORS I TEMES
1. LA LIJ A PARTIR DELS 60: NOUS VALORS I TEMES
1.1 ES TRANSMETEN NOUS VALORS SOCIALS
• OPOSICIÓ ALS CORRENTS REALISTES I ALS, FINS ARA, VALORS CÍVICS I EDUCATIUS.
• LA LIJ ÉS MÉS IMAGINATIVA I MENYS PLANA I PEDAGÒGICA.
• UN NOU PERFIL:
• FINS ARA ELS NENS DELS CONTES EREN NENS-PRETEXT , PERÒ ARA ELS NENS NO SÓN TAN DÒCILS, RAONABLES I CARITATIUS SINÓ MÉS ACTIUS, DESPERTS I GENEROSOS.
2. LIJ A PARTIR DELS 70
2.1 REIVINDICACIÓ DE:
— LA FANTASIA
— LA COMPLEXITAT DE LES RELACIONS PERSONALS I DELS CONFLICTES VITALS
— EL PODER DE LA LITERATURA
2.2 CANVI I CONTRAST DE VALORS
1. EL SENTIT DE LA VIDA COM A PLAER EN CONTRAST AMB LA IDEA DE SERVEI, PROFIT O PREPARACIÓ PER AL FUTUR
2.EL DRET A LES DIFERÈNCIES INDIVIDUALS (RAÇA, GÈNERE, AFICIONS, IMATGE CORPORAL...)
DAVANT DE MODELS SOCIALS UNIFORMITZADORS I INTOLERANTS
3. ACTITUD ECOLÒGICA I PACIFISTA EN CONTRAST AMB EL PROGRÉS INDUSTRIAL I L’AGRESSIVITAT SOCIAL
4. PROPOSTA DE “RADAR” PERSONAL D’ACTUACIÓ
COM A RESPOSTA A LA INHIBICIÓ O PLURALITAT DE NORMES MORALS
5. ELS CONFLICTES SÓN COMPLEXOS I,SOVINT, DE DIFÍCIL O IMPOSSIBLE SOLUCIÓ
6. ELS CONFLICTES PODEN SUPERAR-SE A TRAVÉS DE: LA PARAULA, L’HUMOR O LA IMAGINACIÓ I NO AMB REPRESSIÓ
7. ELS SENTIMENTS I LES CONDUCTES HUMANES PODEN SER AMBIGUS
8. LLIBERTAT I AUTONOMIA PERSONAL I NO JERARQUIA
9. COMPLICITAT I COMUNICACIÓ ENTRE NENS I ADULTS I NO JERARQUITZACIÓ I SEPARACIÓ.
10. MARGES MÉS AMPLIS PEL TRENCAMENT DE NORMES (DESORDRE, BRUTÍCIA, MAL GUST...) EN CONTRAST AMB LES CONVENCIONS RESTRICTIVES I INVIOLABLES
3. INTRODUCCIÓ DE NOUS TEMES
— No hi ha un canvi de normes prefixat per RESOLDRE els problemes des de la infantesa a l’adolescència (COMPLEXITAT DE LA VIDA):
— Nens amb VEU i VOT.
— ES TRACTEN TEMES TABÚ O INAPROPIATS: GUERRA, MORT O QUE VULNEREN LES NORMES D’URBANITAT
— EL CONFLICTE COM UNA PART INEVITABLE DE LA VIDA
— EL TEMA DE L’ENFRONTAMENT AL DOLOR, MALALTIA, BOGERIA, MORT, MINUSVALIDESES, INCOMUNICACIÓ...
— Hi ha una pluralitat de valors NO un discurs moral.
— Reivindicació del dret individual a la llibertat i al plaer
— Lluita contra la discriminació de raça i gènere
— Literatura antiautoritària
4. Des dels anys 80 a l’actualitat
— Inhibició de les propostes educatives
— Desig de mostrar la REALITAT amb cruesa
— S’empren recursos humorístics i fantàstics en un JOC literari d’entreteniment.
— Reivindicació de la FANTASIA
1.1 ES TRANSMETEN NOUS VALORS SOCIALS
• OPOSICIÓ ALS CORRENTS REALISTES I ALS, FINS ARA, VALORS CÍVICS I EDUCATIUS.
• LA LIJ ÉS MÉS IMAGINATIVA I MENYS PLANA I PEDAGÒGICA.
• UN NOU PERFIL:
• FINS ARA ELS NENS DELS CONTES EREN NENS-PRETEXT , PERÒ ARA ELS NENS NO SÓN TAN DÒCILS, RAONABLES I CARITATIUS SINÓ MÉS ACTIUS, DESPERTS I GENEROSOS.
2. LIJ A PARTIR DELS 70
2.1 REIVINDICACIÓ DE:
— LA FANTASIA
— LA COMPLEXITAT DE LES RELACIONS PERSONALS I DELS CONFLICTES VITALS
— EL PODER DE LA LITERATURA
2.2 CANVI I CONTRAST DE VALORS
1. EL SENTIT DE LA VIDA COM A PLAER EN CONTRAST AMB LA IDEA DE SERVEI, PROFIT O PREPARACIÓ PER AL FUTUR
2.EL DRET A LES DIFERÈNCIES INDIVIDUALS (RAÇA, GÈNERE, AFICIONS, IMATGE CORPORAL...)
DAVANT DE MODELS SOCIALS UNIFORMITZADORS I INTOLERANTS
3. ACTITUD ECOLÒGICA I PACIFISTA EN CONTRAST AMB EL PROGRÉS INDUSTRIAL I L’AGRESSIVITAT SOCIAL
4. PROPOSTA DE “RADAR” PERSONAL D’ACTUACIÓ
COM A RESPOSTA A LA INHIBICIÓ O PLURALITAT DE NORMES MORALS
5. ELS CONFLICTES SÓN COMPLEXOS I,SOVINT, DE DIFÍCIL O IMPOSSIBLE SOLUCIÓ
6. ELS CONFLICTES PODEN SUPERAR-SE A TRAVÉS DE: LA PARAULA, L’HUMOR O LA IMAGINACIÓ I NO AMB REPRESSIÓ
7. ELS SENTIMENTS I LES CONDUCTES HUMANES PODEN SER AMBIGUS
8. LLIBERTAT I AUTONOMIA PERSONAL I NO JERARQUIA
9. COMPLICITAT I COMUNICACIÓ ENTRE NENS I ADULTS I NO JERARQUITZACIÓ I SEPARACIÓ.
10. MARGES MÉS AMPLIS PEL TRENCAMENT DE NORMES (DESORDRE, BRUTÍCIA, MAL GUST...) EN CONTRAST AMB LES CONVENCIONS RESTRICTIVES I INVIOLABLES
3. INTRODUCCIÓ DE NOUS TEMES
— No hi ha un canvi de normes prefixat per RESOLDRE els problemes des de la infantesa a l’adolescència (COMPLEXITAT DE LA VIDA):
— Nens amb VEU i VOT.
— ES TRACTEN TEMES TABÚ O INAPROPIATS: GUERRA, MORT O QUE VULNEREN LES NORMES D’URBANITAT
— EL CONFLICTE COM UNA PART INEVITABLE DE LA VIDA
— EL TEMA DE L’ENFRONTAMENT AL DOLOR, MALALTIA, BOGERIA, MORT, MINUSVALIDESES, INCOMUNICACIÓ...
— Hi ha una pluralitat de valors NO un discurs moral.
— Reivindicació del dret individual a la llibertat i al plaer
— Lluita contra la discriminació de raça i gènere
— Literatura antiautoritària
4. Des dels anys 80 a l’actualitat
— Inhibició de les propostes educatives
— Desig de mostrar la REALITAT amb cruesa
— S’empren recursos humorístics i fantàstics en un JOC literari d’entreteniment.
— Reivindicació de la FANTASIA
TEMA 2.3 ELS CORRENTS ACTUALS
TENDÈNCIES BÀSIQUES DE LA LIJ (1950-1990)
1. EL REALISME
a. NO INTERVÉ EL FACTOR MÀGIC O MERAVELLÓS
b. HISTÒRIA DINS L’ÀMBIT REAL O POSSIBLE
TENDÈNCIES REALISTES
1.1. REALISME DE TO IDEALISTA (ANYS 50)
· Relats de vida quotidiana en un món no excessivament conflictiu.
· Petits enigmes o problemes resolts amb bona voluntat, diàleg, cooperació o casualitat.
· Protagonista: nen respectuós amb les normes (si les trenca és amb un propòsit altruista)
· Entremaliadures anecdòtiques
· L’adult: comprensiu i obert al diàleg.
· Preservació del món infantil dels enfrontaments i tensions del món adult.
· Missatge de to positiu.
· Valors: solidaritat, responsabilitat social, autonomia personal…
AUTORS:
ERICH KÄSTNER (Emili i els detectius)
ENID BLYTON: Els Cinc (Llibres de colles)
1.2. 1. REALISME CRÍTIC (1955-1975)
· Intenta fer arribar al nen la problemàtica social i humana que l’envolta
· L’únic camí per transformar la realitat passa per conèixer-la i prendre’n consciència.
Francesc Cubells: Tendències de la LIJ catalana UIB,1984
— Segons Strausfeld cal no caure en el parany del didactisme ni en l’avorriment de l’exposició.
— Perills: descripció negativa i sense esperança.
1.2.2 FASES DEL REALISME CRÍTIC
Primera fase (el Maig del 68)
— La tendència respon al principi:
NOUS LLIBRES PER A NENS AMB PROBLEMES NOUS
Vol donar informació sobre el món,el sistema de relacions i els diferents conflictes generats a partir d’aquest:
ECONÒMICS, LABORALS, POLÍTICS, RACIALS, SOCIALS, SEXITES,ECOLÒGICS...
i aportar solucions alternatives, antiautoritàries i creatives.
-Dret a qüestionar l’inqüestionable i aprendre a assumir responsabilitats (autonomia)
Segona fase
— El realisme crític s’interessa per la problemàtica més personal de l’adolescent:
— PRIMER AMOR, RELACIONS ESCOLARS, EL MÓN DE LA DROGA, RELACIONS FAMILIARS, RELACIONS AMB L’ALTRE SEXE, L’ATUR...
— Conflictes més personals (individu contra medi hostil)
1.2.3 Característiques d’aquestes obres (anys 80)
— Personatges de classe social mitjana-baixa o medis socials marginats (amb problemes de desarrelament social o familiar)
— Doble marginació: vells, nens,dones...
— Identificació fàcil protagonista-lector.
— Relacions personals difícils o inexistents (conflictes nen-adult)
— Realitat hostil. La sortida del conflicte no és fàcil (a vegades ni és possible) Conflictes familiars o socials (drogues, delinqüència, escola...)
— La interpretació de la realitat descrita l’ha de fer el LECTOR,no l’autor.
— L’ajut per sortir de la crisi ve d’una persona (relació especial amb el protag.) no d’una institució, d’un professional o del mateix protag.
El final: no sol ser feliç i sovint és obert.
MARIA GRIPE (Escola antiautoritarista
Temàtica : el fill no desitjat o ignorat, l'alcoholisme, la presó, l'atur, l'enveja, la inadaptació, la mort, la soledat, són fets que formaven part de la vida quotidiana i amb els que s'ha d'aprendre a viure o a superar.
La filla de l’espantall, Elvis Karlsson...
PETER HÄRLING Què se’n va fer d’en Hirbel? (1973)
CHRISTINE NÖSTLINGER Una història familiar (1981)
1.2.4 Revisió del passat històric
— Opció realista que conviu amb les altres dues tendències: revisió crítica del passat històric recent.
— Nazisme: Quan Hitler robà el conillet rosa (Judith Kerr) 1971
2. FANTASIA
REVITALITZACIÓ DEL CONTE POPULAR
— Els contes populars havien estat criticats pel realisme (classistes, masclistes, sàdics, morbosos...)
— Bettelheim (Psicoanàlisi dels contes de fades) els revisa a partir de la interpretació psicoanalítica: cal un missatge positiu i d’esperança
Desmitificació del conte popular
— Noves versions on es capgira el sentit moral més conservador i predomina l’intercanvi de papers.
Caputxetes entremaliades, llops bons, princeses emprenedores,reis insegurs, prínceps tímids...
Es capgira també l’espai (bosc per ciutat,gratacel per castell...) i el temps (època actual o el futur)
Denúncia: del sexisme, divisió del món antagònica, militarisme...
2.1 FANTASY
— Poua en la tradició de la mitologia germànica, llibres de cavalleries i novel·la gòtica...
— TOLKIEN
— Al·legories de l’absurd de la vida moderna (missatge d’esperança)
— MICHAEL ENDE
— Relats relacionats amb la ciència ficció
3. REALISME FANTÀSTIC
— Sembla contradictori. Inclou:
— Espai i temps concrets
— Elements meravellosos o màgics (personatges,poders, llocs...) no necessàriament relacionats amb la tradició popular.
DIFERÈNCIES RESPECTE ALS CONTES POPULARS
— La consciència que allò s’esdevé fora de la realitat acceptada.
— Personatges, situacions i accions propis del conte tradicional però que incorpora elements d’altres fonts (R.Dahl)
— La relació món real-màgic és directa (no és un símbol)
GIANNI RODARI (Contes per telèfon)
ROALD DAHL (Les bruixes, James i el préssec gegant, Matilda...)
ASTRID LINDGREN (Pippa Langstrumpf)
MARY RODGERS (Quin dia tan bèstia, La tele boja)
CHRISTINE NÖSTLINGER (Konrad o el nen que va sortir d’una llauna de conserves)
1. EL REALISME
a. NO INTERVÉ EL FACTOR MÀGIC O MERAVELLÓS
b. HISTÒRIA DINS L’ÀMBIT REAL O POSSIBLE
TENDÈNCIES REALISTES
1.1. REALISME DE TO IDEALISTA (ANYS 50)
· Relats de vida quotidiana en un món no excessivament conflictiu.
· Petits enigmes o problemes resolts amb bona voluntat, diàleg, cooperació o casualitat.
· Protagonista: nen respectuós amb les normes (si les trenca és amb un propòsit altruista)
· Entremaliadures anecdòtiques
· L’adult: comprensiu i obert al diàleg.
· Preservació del món infantil dels enfrontaments i tensions del món adult.
· Missatge de to positiu.
· Valors: solidaritat, responsabilitat social, autonomia personal…
AUTORS:
ERICH KÄSTNER (Emili i els detectius)
ENID BLYTON: Els Cinc (Llibres de colles)
1.2. 1. REALISME CRÍTIC (1955-1975)
· Intenta fer arribar al nen la problemàtica social i humana que l’envolta
· L’únic camí per transformar la realitat passa per conèixer-la i prendre’n consciència.
Francesc Cubells: Tendències de la LIJ catalana UIB,1984
— Segons Strausfeld cal no caure en el parany del didactisme ni en l’avorriment de l’exposició.
— Perills: descripció negativa i sense esperança.
1.2.2 FASES DEL REALISME CRÍTIC
Primera fase (el Maig del 68)
— La tendència respon al principi:
NOUS LLIBRES PER A NENS AMB PROBLEMES NOUS
Vol donar informació sobre el món,el sistema de relacions i els diferents conflictes generats a partir d’aquest:
ECONÒMICS, LABORALS, POLÍTICS, RACIALS, SOCIALS, SEXITES,ECOLÒGICS...
i aportar solucions alternatives, antiautoritàries i creatives.
-Dret a qüestionar l’inqüestionable i aprendre a assumir responsabilitats (autonomia)
Segona fase
— El realisme crític s’interessa per la problemàtica més personal de l’adolescent:
— PRIMER AMOR, RELACIONS ESCOLARS, EL MÓN DE LA DROGA, RELACIONS FAMILIARS, RELACIONS AMB L’ALTRE SEXE, L’ATUR...
— Conflictes més personals (individu contra medi hostil)
1.2.3 Característiques d’aquestes obres (anys 80)
— Personatges de classe social mitjana-baixa o medis socials marginats (amb problemes de desarrelament social o familiar)
— Doble marginació: vells, nens,dones...
— Identificació fàcil protagonista-lector.
— Relacions personals difícils o inexistents (conflictes nen-adult)
— Realitat hostil. La sortida del conflicte no és fàcil (a vegades ni és possible) Conflictes familiars o socials (drogues, delinqüència, escola...)
— La interpretació de la realitat descrita l’ha de fer el LECTOR,no l’autor.
— L’ajut per sortir de la crisi ve d’una persona (relació especial amb el protag.) no d’una institució, d’un professional o del mateix protag.
El final: no sol ser feliç i sovint és obert.
MARIA GRIPE (Escola antiautoritarista
Temàtica : el fill no desitjat o ignorat, l'alcoholisme, la presó, l'atur, l'enveja, la inadaptació, la mort, la soledat, són fets que formaven part de la vida quotidiana i amb els que s'ha d'aprendre a viure o a superar.
La filla de l’espantall, Elvis Karlsson...
PETER HÄRLING Què se’n va fer d’en Hirbel? (1973)
CHRISTINE NÖSTLINGER Una història familiar (1981)
1.2.4 Revisió del passat històric
— Opció realista que conviu amb les altres dues tendències: revisió crítica del passat històric recent.
— Nazisme: Quan Hitler robà el conillet rosa (Judith Kerr) 1971
2. FANTASIA
REVITALITZACIÓ DEL CONTE POPULAR
— Els contes populars havien estat criticats pel realisme (classistes, masclistes, sàdics, morbosos...)
— Bettelheim (Psicoanàlisi dels contes de fades) els revisa a partir de la interpretació psicoanalítica: cal un missatge positiu i d’esperança
Desmitificació del conte popular
— Noves versions on es capgira el sentit moral més conservador i predomina l’intercanvi de papers.
Caputxetes entremaliades, llops bons, princeses emprenedores,reis insegurs, prínceps tímids...
Es capgira també l’espai (bosc per ciutat,gratacel per castell...) i el temps (època actual o el futur)
Denúncia: del sexisme, divisió del món antagònica, militarisme...
2.1 FANTASY
— Poua en la tradició de la mitologia germànica, llibres de cavalleries i novel·la gòtica...
— TOLKIEN
— Al·legories de l’absurd de la vida moderna (missatge d’esperança)
— MICHAEL ENDE
— Relats relacionats amb la ciència ficció
3. REALISME FANTÀSTIC
— Sembla contradictori. Inclou:
— Espai i temps concrets
— Elements meravellosos o màgics (personatges,poders, llocs...) no necessàriament relacionats amb la tradició popular.
DIFERÈNCIES RESPECTE ALS CONTES POPULARS
— La consciència que allò s’esdevé fora de la realitat acceptada.
— Personatges, situacions i accions propis del conte tradicional però que incorpora elements d’altres fonts (R.Dahl)
— La relació món real-màgic és directa (no és un símbol)
GIANNI RODARI (Contes per telèfon)
ROALD DAHL (Les bruixes, James i el préssec gegant, Matilda...)
ASTRID LINDGREN (Pippa Langstrumpf)
MARY RODGERS (Quin dia tan bèstia, La tele boja)
CHRISTINE NÖSTLINGER (Konrad o el nen que va sortir d’una llauna de conserves)
dimecres, 4 de novembre del 2009
dilluns, 26 d’octubre del 2009
La Ventafocs (Versos perversos) : Roald Dahl
LA VENTAFOCS
No, que no la sabeu, aquesta, i ca!
A la bona més sang i fetge hi ha.
La falsa, que vosaltres coneixeu,
la van refer en un conte molt nyeu-nyeu,
anys enrere, una gent desconeguda,
per tenir la canalla entretinguda.
Això sí, el primer tros és tot igual,
aquell en què, una nit primaveral,
les Germanastres, plenes d'or de llei,
se'n van al ball que hi ha al Palau del rei,
mentre la Ventafocs, que és tan bonica,
està tancada en un celler, pobrica,
amb ratots afamats pertot arreu
que li mosseguen el dit gros del peu.
I esgaripa:"Socors! Que vull sortir!".
La Fada, així que sent un bram tan fi,
apareix, resplendent com un braser,
i pregunta: "Estimada, que estàs bé?".
"Bé, dius?", fa la Cendrosa. "No ho saps veure,
que estic madura per tornar-me neura?"
Engega un cop de puny a la paret
i xiscla: "Has de portar-me al ball de dret!
A Palau hi ha un ball "disco"! Elles hi van,
i jo aquí, amb una enveja delirant!
Vull un vestit! Una carrossa d'or!
Un anell! Un brillant! Vull un tresor!
I xinel·les de plata, o de platí,
i unes mitges de nàilon, que fan fi!
Amb tot això al damunt pots ben comptar
que aquest Príncep se m'ha de declarar!".
I diu la Fada:"Espera't un segon".
Clava un cop de vareta, i, ves per on,
en un tres i no res, com en un salt,
tenim la Ventafocs al ball reial!
Les Germanastres perden la bavalla
de veure-la amb el Príncep, balla que balla.
la mossa se li abraça fortament
i s'arramba al seu pit d'home valent.
El Príncep ja en té els óssos tots cruixits
i només fa esbufecs pels descosits.
Toquen les dotze, i ella fa: "Punyell!
M'he d'afanyar si vull salvar la pell".
El Príncep crida: "No, tu no te'n vas!".
Brama la Ventafocs: "Deixeu-me anar!",
i s'esqueixa el vestit de tafetà.
Ha de fugir-ne amb la roba interior,
i perd una xinel·la en un graó.
El Príncep s'hi abalança com un llamp
i se l'estreny al pit, tot fet un flam.
"La que li vagi bé, dolenta o bona",
diu ell, "demà serà la meva dona.
Visitaré tothom del veïnat
fins a trobar-la al lloc on s'ha amagat!"
I llavors, amb un pèl de deixadesa,
la desa en una caixa de cervesa.
A corre-cuita, aquella Germanastra
de la cara de grans feta un desastre,
s'esmuny i pren el delicat calçat
i el llença a la comuna d'un plegat.
Llavors hi deixa, com una desferra,
la sabata del seu peuàs esquerre.
Ahà, ho veieu?, la cosa ja es complica,
i a la Cendrosa tot se li embolica.
El Príncep, l'endemà, se'n va corrents
a buscar per les cases existents.
Una noia es consum i es deshidrata:
vejam de qui deu ser aquesta sabata!
És un calçat molt ample i llargarut
(un peu normal hi deu estar perdut).
I fa una mica com de pudoreta
(temo que els peus li suen, senyoreta).
Vénen a provar sort milers de noies,
però totes se'n van ben poc cofoies.
Aquella germanastra fa: "Ara jo!".
Se l'emprova. I el Príncep xiscla: "No!".
I ella: "Sí! Em va a la mida! Tararí!
Ara, doncs, us haureu de casar amb mi!".
El Príncep queda blanc com el paper
i remuga: "Deixeu-me anar al carrer!".
"De cap manera! Heu fet un jurament,
i no us podeu desdir del casament!"
"Talleu-li el coll!", el Príncep hi contesta.
I d'un sol xac! la deixen sense testa.
Fa el Príncep, lliure ja del maldecap:
"És força més bonica sense cap".
Ja surt la Germanastra Que-fa-dos:
"Ara em toca provar-ho a mi, senyors!".
"Proveu això, primer", fa el Príncep blau.
I es treu l'espasa de la beina i zau!,
un altre caparrot que cau rodó,
i rebota i rodolà pel saló.
A la cuina, pelant una patata,
la Cendrosa ha sentit la saragata
dels caps que saltironen pel trespol,
i treu el seu amb molt poc protocol:
"Què és, aquest daltabaix?", diu, en entrar.
"Tu no t'hi fiquis!", el Príncep li fa.
La pobra noia no se'n vol convèncer:
"El meu Príncep! I talla colls!", que pensa.
"Com podria casar-me jo amb algú
que es diverteix pitjor que no un zulú?"
"Qui és, aquesta pollosa?", el Príncep diu.
"Talleu-li el carbassot de viu en viu!"
Llavors, enmig d'un nimbe resplendent,
es presenta la Fada complaent,
amb la vareta, zim-zam-zum, pel mig:
"Corre, nena, formula algun desig!
Tu demana el que vulguis, sense por,
que jo puc concedir-te el bo i millor!".
La Ventafocs contesta: "Amable Fada,
el que és jo, avui seré més assenyada.
Prou de Prínceps, i luxes, i diners.
Ara que els he tastat, ja no en vull més.
Doneu-me, doncs, un homenet de bé,
que això és de mal trobar. Que ho podeu fer?".
I així es casa, d'un salt, la Ventafocs,
amb un xicot que no està pas per brocs
i és, a més, confiter de confitura,
artista de la melmelada pura.
I a casa d'ells hi ha sempre grans rialles,
i duraran d'aquí a les acaballes.
(La Ventafocs, dins de Versos Perversos, de Roald Dahl. Ed. Empúries)
Literatura folklòrica: versions de la Ventafocs
N’ESTEL D’OR
La Ventafocs mallorquina
La Ventafocs mallorquina
Això era una al·lota pobila, garrida ferm, que havia nom Catalineta.
Anava a costura i sa mestra sempre li deia:
—Oh fieta meua, que t’estim! Ja t’hi tractaria bé, si fos ta mare!
—Pero no ho sou —deia s’al·lota.
—Ho seria —deia sa mestra—, si matasses sa que tens. Jo me casaria amb ton pare i cada dia per berenar te donaria pa amb mel.
—Pa amb fel me donaríeu vós! —deia s’al·lotona, i sortia a un altre tancat.
I heu de creure i pensar que un dia, arribant de costura, demanà pa i botifarró. Sa mare, per donar-n’hi, obri sa pastera, trava sa cuberta amb una tortuga que hi havia a sa paret, s’acala per taiar es botifarró, que el tenia allà dins; Na Catalineta, jugant, jugant, s’enfila a una cadira, posa sa mà a sa tortuga, que tenia travada sa cuberta; sense témer-se’n, li dóna mitja volta; sa cuberta escapa i, plam!, cau damunt es cap de sa mare i li va rompre s’ansa d’es coll, i dins una estona la pobreta ja va haver badaiat.
Na Catalineta tot d’una queda freda, llavò va rompre amb un plors que cuidava a estellar-se. Sense sebre què es feia, fuig de ca seua com una botxa, troba sa mestra, l’hi conta i sa mestra li diu:
—Mira, si no em creus a mi, està fet de tu: diran que l’has morta a posta.
—Digau-me què tenc de fer —s’exclamà sa malanada.
—Què has de fer? —digué sa mestra—. Anar-te’n a ca teua, posar-li un tros de botifarró dins sa boca i un tros de pa amb ses mans, i surts a’s mig d’es carrer i te poses cridar: «Oh mesquina de mi, que ma mareta s’és aufegadeta menjant pa i botifarronet». La gent s’ho creurà, ton pare se podrà casar amb mi i jo seré ta mare.
Na Catalineta va fer lo que sa mestra li havia comanat i tothom se va beure que sa mareta s’era aufegadeta menjant pa i botifarronet.
D’es cap d’una temporada, son pare se casa amb sa mestra, que tenia una fia que havia nom Joanota, sa més grossera, malfenta i gropelluda que haguessen vista mai, i an el mateix temps sa més entonada i sa més superbiosa que es sol escaufava.
Com veia Na Catalineta tan garrida i agudona, no ho poria sufrir i sa mare per lo mateix.
Es primers dies li donaven, per berenar, pa amb mel, però no s’estorbaren molt a donar-li pa amb fel i moltes ofertes de verdanc.
Un dia dematí, sa mestra li entrega una vedella i un muixell de llana ben gros.
—Hala —li va dir—, a pasturar aquesta vedella i a filar aquest muixell! Si es vespre sa vedella no ve ben redona i no em dus set fuades de fil, sabràs jo qui som.
Na Catalineta pren sa filoeta i es muixell i, amb sa vedelleta davant davant, de d’allà ben atacada.
Quan fonc a foravila rompé amb plors i sa vedelleta li demana:
—Què tens, Catalineta?
—Què he de tenir! —diu ella—. Que ma mare m’ha dit que, si es vespre no t’he enredonida i no he filades set fuades, sabré qui és ella.
—Si això és tot —diu s’animaló—, no ploris, fieta meua. Ponxí’m es muixell a ses banyes i que penj per davant de manera que jo li puga arribar amb sa boca, tu cerca’m herbeta i veuràs que prompte t’hauré fetes ses set fuades.
Na Catalineta li ponxí es vell a ses banyes, l’hi féu penjar així com li havia dit i sa vedelleta, zas-zas!, amb sa boqueta estirava es muixell i, remugant, remugant, al punt va haver fetes ses set fuades.
Na Catalineta li cercà una herbada fora mida i sa vedelleta va pegar una panxada de primera.
Com es vespre sa mestra va veure ses set fuades de fil que li entregà Na Catalineta i sa vedella tan redona, es feia creus i no se’n poria avenir.
Lo endemà matí li torna entregar sa vedella i un muixell, més gros encara que es d’es dia abans, i li diu:
—Vés-te’n a pasturar sa vedella i, si es vespre no la’m menes ben redona i no has filades set fuades d’aquest muixell i no les me dus aspiades i tot, sabràs jo qui som.
Na Catalineta pren sa filoeta i es muixell i, amb sa vedella davant davant, de d’allà s’és dit.
Quan va esser a foravila, romp en plors i sa vedella li demana:
—Què tens, Catalineta?
—Què he de tenir! —diu ella—. Que ma mare m’ha dit que, si es vespre no te men ben redona i no he fetes set fuades d’es muixell i no les hi duc aspiades, sabré qui es ella!
—Si això és tot —diu sa vedelleta—, no ploris, fieta meua. Ponxí’m es muixell a ses banyes com ahir, jo t’ho filaré, llavò me passaràs ses fuades per ses banyes i t’ho aspiaré. Mentrestant, me cercaràs herbeta com ahir i me podràs tornar ben redona.
Na Catalineta li embolicà per ses banyes es muixell, penjant per davant, i sa vedella amb sa boqueta, zas-zas!, l’estirava, remugant, remugant.
Amb una exhalació va haver fetes ses set fuades i, quan les va tenir passades per ses banyes, les aspià de lo millor. Mentrestant, Na Catalineta li cercà una herbada fora mida i va poder pegar una panxada d’aquelles d’aquelles.
Sobretot, quan es vespre sa mestra va veure sa vedella tan redona i ses set fuades filades i aspiades, no se pogué espassar ses ganes que tenia d’amaçolar Na Catalineta.
Na Joanota, envejosa que era, digué aquell vespre mateix:
—Jo també hi vui anar, a fer lo que ha fet aquesta.
—Sí que hi aniràs —digué sa mare.
Ell lo endemà dematí pren sa filoa i un muixell i, amb sa vedelleta davant davant, cap a foravila.
Malfeneranda i desmanyotada que era, provà de filar un poc i li sortia un fil ple de nuus i berrugues; tirà sa filoa i es muixell an el dimoni i se posà a jugar. Se guardà prou de cercar un brinet d’herba a sa vedelleta, i aquesta ben alerta a fer-li ofertes de filar-li ni aspiar-li!
Es vespre Na Joanota s’entregà a ca seua amb un pam de morros, sense cap fuada filada ni aspiada i amb sa vedelleta que tastanetjava de prima.
Lo endemà sa mestra torna enviar Na Catalineta a pasturar sa vedella i a fer set fuades i aspiar-les. Na Catalineta va partir. Na Joanota la vetlà, va veure que era sa vedella que filava i aspiava, anà a contar-ho a sa mare i es vespre, de ràbia totes dues, quan veren sa vedella, l’agafen, la maten i lo endemà dematí manaren a Na Catalineta que se n’anàs a fer es budells nets a un riu que passava per allà devora.
S’al·lotona los posà dins un garbellet, pren una guinaveta i ja és partida.
Arriba an es riu; es riu duia molt de rost an aquell endret i li prengué es budells, es garbell i sa guinaveta.
Na Catalinons, plora qui plora, parteix corrents, vora vora, riu avall.
Troba una doneta véia.
—Germaneta —li diu—, ¿no hauríeu vists uns budellets, un garbellet i una guinaveteta que es riu m’ha robadets?
—Sí fieta! —diu sa jaia—. Segueix riu avall i los trobaràs; però escolta: passa’m sa mà dins s’esquena, que no sé què hi tenc.
Na Catalineta la hi passa.
—Què has trobat? —li demana sa véia.
—Perles i diamants! —diu Na Catalineta.
—Idò perles i diamants tendràs! —diu sa jaia.
Sa jaia se treu una vellaneta i diu:
—Jas, fieta meua. No la mostris ni digues a negú qui la t’ha dada. No l’has de xapar que no te veges ben apurada.
—Déu vos pag la caritat —diu s’al·lotona; i pren sa vellaneta, la s’amaga i hala corre qui corre riu avall.
Troba una altra doneta véia i li diu:
—Germaneta, ¿no hauríeu vists uns budellets, un garbellet i una guinaveteta que es riu m’ha robadets?
—Sí, fieta meua! —diu sa jaia—. Segueix riu avall i los trobaràs; però escolta: passa’m sa mà dins s’esquena, que no sé què hi tenc.
Na Catalineta la hi passa.
—Què has trobat? —li demana sa jaia.
—Perles i diamants! —diu Na Catalineta.
—Idò perles i diamants tendràs! —diu sa jaia.
Sa jaia se treu una metleta i diu:
—Jas, fieta meua, aquesta metleta. No la mostris ni digues a negú qui la t’ha donada. No l’has de xapar fins que te veges ben apurada.
—Déu vos pag la caritat —diu s’al·lotona; s’amaga sa metleta i hala corre qui corre riu avall.
Troba una altra doneta véia i li diu:
—Germaneta, ¿no hauríeu vists uns budellets, un garbellet i una guinaveteta que es riu m’ha robadets?
—Los he vists i los tenc! —diu sa jaia.
—Los me voleu donar, per amor de Déu, que ma mare no m’atup? —diu s’al·lotona.
—Sí, fieta meua estimada! —diu sa jaia—. Jo los te vui donar; però abans m’has de passar sa mà dins s’esquena, que no sé què hi tenc.
Na Catalineta la hi passà.
—Què hi has trobat? —li demana sa jaia.
—Perles i diamants! —diu Na Catalineta.
—Idò perles i diamants tendràs! —diu sa jaia.
Sa jaia se treu una noueta i li diu:
—Jes, fieta meua, aquesta noueta. No la mostris ni digues a negú qui la t’ha donada. Mira, no l’has de xapar que no te veges ben apurada.
—Déu vos pag la caritat —diu s’al·lotona; i pren sa noueta i la s’amaga.
Agafa sa guinaveteta i es garbellet amb sos budellets, que de tant de rossegar per dins es riu s’eren fets més nets que la plata.
Com sa veieta la va veure partir, no pogué estar que no li donàs una aferrada p’es coll i una besada.
—Déu te guard, fieta meua —li digué—. Ara p’es camí sentiràs bramar un ase i cantar un gall. En bramar s’ase, no te girs darrere; en cantar es gall, gira’t.
Na Catalineta tocà soletes i de d’allà.
Al punt sent un ase bramar i ella, ben alerta a girar-se darrere!
Més envant sent cantar un gall.
Se gira i li surt un estel d’or an es front.
Arriba a ca seua. Sa madastra i Na Joanota la veuen amb aquella resplendor a sa cara, vermeia com la grana, més garrida que mai.
Se posaren fetes unes lleones, l’agafen i li diuen:
—Si no mos contes tot lo que t’ha succeït, no en faràs altra: te matarem.
—M’ha succeït —digué ella— que es riu m’ha pres es garbellet, es budellets i sa guinaveteta. Corre qui corre, vora vora, riu avall, enquantr una veieta i me diu: «Corre més i ho trobaràs, que es riu se n’ho du». Enquantr una altra veieta i me diu lo mateix: «Corre més, i ho trobaràs, que es riu se n’ho du». Enquantr una altra veieta i m’ha dit: «Jo ho tenc, veutaquí». M’ho ha donat, ho he pres i ho he duit.
—I què més? —digué sa mestra, traguent foc p’ets uis.
—No res pus —digué Na Catalineta, més fresca que unes flors.
—Tira, idò, vés-te’n a rentar aquest front —diu sa madrasta.
—Que me som mascarada? Què hi tenc? —digué s’àngel; i s’hi va dur sa mà i la se mirava, per veure si hi tenia gens de brutor.
—Vés-lo-te a rentar més que de pressa, si no vols un quern de galtades! —digué sa mestra.
S’al·lotona anà a rentar-se es front i, renta qui renta, com més el se rentava, més li resplendia.
Quan Na Joanota veu allò, diu:
—Ma mare, jo també vui anar a fer uns budells nets an es riu. A Na Catalina li és sortit un estel an es front i jo també n’hi vui un, surta d’on surta.
—Ben pensat, fieta meua dolça —digué sa mestra.
Li anà a comprar uns budells, los hi posà dins un garbell, li donà una guinaveta i diu:
—Hala fieta meua, espedeix. I si pots tornar amb dos estels, no torns amb un; i si pots tornar amb tres, no torns amb dos.
—No tengueu ànsia: duré tots es que podré —exclama Na Joanota; i li estreny cap an es riu, carregada amb sa guinaveta, es garbell i es budells.
Féu a posta que sa corrent l’hi prengués tot i arranca de córrer, vora vora, riu avall.
Troba una doneta véia i li diu:
—Mala veiota, ¿no hauríeu vista una guinavetota, un garbellot i uns budellots que es riu m’ha presos?
—Sí que los he vists! —diu sa jaia—. I ben aviat que los se’n du sa corrent. Ja pots fer via; però abans passa’m sa mà dins s’esquena, que no sé què hi tenc.
Na Joanota la hi passà.
—Què has trobat? —li demana sa jaia.
—Pois i xinxes! —diu Na Joanota.
—Idò pois i xinxes tendràs! —diu sa jaia.
Na Joanota, tota esmussa davant tals comandacions, segueix vora vora, riu avall.
Troba una altra doneta véia i li diu:
—Mala veiota, ¿no hauríeu vista una guinavetota, un garbellot i uns budellots que es riu m’ha presos?
—Sí que los he vists! —diu sa jaia—. I ben aviat que los se’n du sa corrent. Ja pots fer via; però abans passa’m sa mà dins s’esquena, que no sé què hi tenc.
Na Joanota la hi passa.
—Què has trobat? —diu sa jaia.
—Pois i xinxes! —diu Na Joanota.
—Idò pois i xinxes tendràs! —diu sa jaia.
Tota esmussa davant tals comandacions, Na Joanota segueix vora vora, riu avall.
Troba una altra doneta véia, li diu:
—Mala veiota, ¿no hauríeu vista una guinavetota, un garbellot i uns budellots que es riu m’ha presos?
—Sí que los he vists! —diu sa jaia—. I los he aplegats, perquè no es fessen malbé.
—Vengau-los idò! —diu Na Joanota.
—Vaja una manera de demanar ses coses que tens! —diu sa veieta—. M’engana que no sies ben malambrosa. No tengues ànsia que me n’estoig cap, d’aquestes endèries teues; però abans passa’m sa mà dins s’esquena, que no sé què hi tenc.
Na Joanota la hi passa.
—Què hi has trobat? —demana sa jaia.
—Pois i xinxes! —diu Na Joanota.
—Idò pois i xinxes tendràs! —diu sa jaia.
Esmussa de tot, Na Joanota, davant tals comandacions, agafa sa guinavetota, es garbellot i es budellots, i ja li ha estret, sense dir «per amor de Déu sia» ni «amb Déu siau».
—Escolta, dona —diu sa jaia—: així mateix pories esser un poc més considerada amb ses pressones. Escolta bé aquesta comanda que ara et faré: p’es camí sentiràs bramar un ase i cantar un gall. En cantar es gall, no et girs darrere! En bramar s’ase, gira-t’hi.
Na Joanota pica de talons, més alisa que un que que ha venut a espera.
Camina caminaràs, sent es gall cantar i ella, ben alerta a girar-se darrere!
Més envant sent bramar s’ase, se gira ben rabenta i li sortí una cóva d’ase enmig d’es front.
Quan se va veure sa covota, tot d’una quedà de pedra, sense paraula. Llavò va rompre amb un raig de flastomies, digué totes ses que li vengueren a sa boca; se tirà en terra; se bolcà una bona estona per dins sa pols; s’omplí sa cara d’unglades; s’arrabassava es cabeis. Provà d’arrabassar-se sa covota i estirava tan fort com poria, però no li pogué fer res. Va acabar per esclatar en plors i quedà feta un mar de llàgrimes. Jurà i perjurà que no tornaria a ca seua mentres dugués aquell penjaroi an es front. Però va venir es vespre, començà a fer-se fosc, li agafà por i envestí cap a ca seua.
Poreu fer comptes què degué dir i què degué fer sa mare quan la se va veure davant amb aquell creixull part damunt ses ceies.
Totes dues cuidaren a tornar botxes i qui pagà la festa va esser Na Catalineta. Com a lleones s’hi abordaren i li varen dar llenya fins que tengueren alè. La vestiren de quatre pelleringos, li passaren un dogal p’es coll i per sa cinta i la fermaren davall sa pastera. Allà estava nit i dia, fora de s’estona que l’amollaven per fer-li fer ses feines de la casa més feixugues; i només arribava a quatre roegons que li tiraven; i havia de beure dins un cul de gerra, això quan pensaven a abocar-li aigo. No hi havia qui s’hi acostàs ni li fes cap moixonia, en no esser un canet que hi havia a la casa, que s’enfilava per ella, i li feia mil xicotines i afalagadures; i això li valia moltes coces i poc pa de Na Joanota i de sa mestra.
En aquell temps el rei, que encara era fadrí, se cansà d’esser-ho i va fer unes dictes que se faria un ball que duraria tres dies; que hi convidava totes ses al·lotes d’es seu reinat; i volia que no hi fessen falta a fi de que pogués triar sa més garrida, sa que més li agradaria per casar-se.
Es dia que aquest ditxós ball començà, gran era cal rei, però tot se va omplir.
Vos assegur que n’hi havia, d’al·lotes, per llarg.
Poques foren ses qui no s’hi presentassen i cap n’hi havia que no hi anàs ben convençuda de que havia d’esser sa preferida.
Na Joanota en tenia unes ganes, d’anar-hi, que l’alçaven, però no gosava dir-ho.
A la fi no pogué pus i li amollà.
—Anem-hi, ma mare, anem-hi! —digué se toixarruda.
—Sí! Ja faríes bona planta amb sa covota d’ase! —va dir sa mare, tota enfadada.
—Jo la m’afaitaré —digué sa gembla.
Ell com dos i dos fan quatre la s’afaità, s’embolicà un mocador p’es front perquè no li vessen s’afaitadura i mare i fia rodaren clau i tocaren soletes cap an es ball.
Com se suposa, deixaren Na Catalineta fermada davall sa pastera. Poreu pensar si en devia tenir, de pena, de veure-se allà davall i tancada. La pobreta se va posar tan funesta, li va envestir una por tan gran i una tristor tan aclucadora, se sentí tan acongoixada, que se creia acabar la vida.
Li vengué s’acudit de xapar sa vellaneta que sa primera doneta véia li havia donada devora es riu.
La xapa i dedins hi va haver un cotxo d’or i plata amb quatre cavalls i quatre cotxers, i un vestit per ella de setí groc a on hi havia pintats tots es peixos de la mar, i uns tapinets sa cosa més preciosa del món.
Es cotxers la desfermen, se posa es vestit i es tapins, s’afica dins es cotxo, i cap a cal rei! Tot d’una que va entrar dins es ball, que ja estava ben encès, i la veren tan garrida, tan gentil, tan eixerida, amb aquell estel d’or an es front, tothom va romandre amb un peu alt, sobretot el rei, que se plantà davant ella i se cuidà a treure ets uis mirant-la-se fit a fit. Volgué ballar amb ella i ja no li va lleure mirar-se’n altra.
—Ma mare, això és Na Catalineta —deia Na Joanota, d’es racó a on s’havia haguda de posar, perquè tothom li feia amples, com la veien tan gropelluda.
—Què ha d’esser Na Catalina! —deia sa mare—. Davall sa pastera és ella!
Quan Na Catalineta hagué ballat una bona estona amb el rei, parteix cop en sec, més falaguera que una falzia, cap a defora. S’afica dins es cotxo, es cotxers donen llendera i de d’allà.
—Criats i criades! —digué el rei amb uns grans crits—. Correu a veure per on pren aquesta gran senyora!
Es criats i criades pitgen darrere es cotxo d’or i plata, corrents tant com en porien treure.
Què fa Na Catalineta quan veu allò? Enfonya sa mà dins sa butxaca i se posa a tirar dobles de vint i dobles de vint.
Es criats i criades, com les veren tan grosses i tan grogues, s’acalaren a aplegar-les; i vos assegur que n’hi va haver, de sempentes i estirades, perquè cada un volia aquelles patenes per ell.
Quan alçaren es cap, es cotxo va haver desaparegut.
Se’n tornen a cal rei, més empegueïts que no sé què em diga i contaren es pas.
El rei va prendre una rabiada feresta, però ben feresta: los se cuidà a menjar.
Quan Na Joanota i sa mare arribaren a ca seua, trobaren Na Catalineta tancada i fermada, com si res fos estat.
Ni sospites varen tenir de que se fos moguda.
Lo endemà per tota la ciutat no es parlava més que de sa dama d’es vestit de setí groc amb so cotxo d’or i plata, de quatre cavalls i quatre cotxers, que era sa qui havia agradat més an el rei, sa qui se n’havia duita la pauma de sa garridesa i galania; i ningú sabia qui era, ni per on havia pres, ni on parava.
Es vespre continuà es ball; i si moltes d’al·lotes hi havia hagudes es vespre abans, més n’hi hagué aquell.
Na Joanota anà ben alerta a fer-hi falta. S’hagué d’afaitar altra vegada es front perquè sa covota amb ses vint-i-quatre hores li havia crescut tant com si mai la s’hagués escapçada.
Na Catalineta, com se tornà veure tota solina, tancada i fermada davall sa pastera, se recordà de sa metleta que sa segona doneta véia li havia donada devora es riu.
La xapa i dedins hi va haver un cotxo d’or i plata amb vuit cavalls i vuit cotxers, i un vestit de setí verd amb tots ets animals de la terra i ets aucells de l’aire pintats, i uns tapinets sa cosa més preciosa del món. Es cotxers la desfermen, se posa aquell vestit i es tapins, s’afica dins es cotxo, i cap a cal rei s’és dit!
Tot d’una que entrà dins es ball, que ja estava ben encès, i la veren tan garrida, tan gentil, tan eixerida, amb aquell estel d’or an es front, tothom va romandre amb un peu alt, sobretot el rei, que se plantà davant ella, i la se mirava tan arreu, que com que la s’hagués de menjar amb sos uis. Ja ho crec que volgué ballar amb ella i ja no li va lleure mirar-se’n cap altra pus.
—Ma mare —deia Na Joanota, d’es racó d’on miraven la feta—, vos dic que això és Na Catalina.
—No sies bajana! —deia sa mestra—. Davall sa pastera és ella!
Quan Na Catalineta hagué ballat una bona estona amb el rei, parteix cop en sec, més falaguera que una falzia, cap a defora. S’afica dins es cotxo, es cotxers donen llendera i de d’allà.
—Criats i criades! —digué el rei amb grans crits—. Correu de pressa! Correu a veure per on pren aquesta gran senyora!
Es criats i criades ja han pitjat darrere es cotxo d’or i plata i vos assegur que los hi remenaven ben aviats, an es galindons.
Què fa Na Catalineta com veu allò? Enfonya sa mà dins sa butxaca i se posa a tirar perles i diamants.
Es criats i criades, com veren caure aquell ruixat de pedres precioses, ja estigueren de grapes; i grapada ve grapada va, qui més en poria aplegar més n’aplegava.
Sobretot, quan alçaren es cap, es cotxo va haver desaparegut.
Se’n tornen a cal rei, més empegueïts que no sé què em diga, i no tengueren més remei que contar es pas.
El rei va prendre una rabiada com no n’havia presa cap mai. No hi hagué nom lleig que no los digués i los va prometre que, si lo endemà aquella senyora tornava i los feia sa mateixa endemesa, los faria penjar tots.
Quan Na Joanota i sa mare arribaren a ca seua, trobaren Na Catalineta tancada i fermada davall sa pastera, com si res fos estat.
Ni sospites varen tenir de que se fos moguda.
I lo endemà per tota la ciutat no se parlava d’altra cosa més que de sa dama d’es vestit de setí verd amb so cotxo d’or i plata, de vuit cavalls i vuit cotxers, que era sa qui havia agradat més an el rei, sa qui se n’havia duita la pauma en garridesa i galania, i negú sabia qui era ni per on havia pres, ni per on parava.
Es vespre continuà es ball; i si molta de gent hi havia haguda es dos primers dies, moltíssima més n’hi va haver es tercer, amb s’idea de veure en què pararia allò.
Com se suposa, no hi faltà sa mestra amb Na Joanota, front embenat i tot ple de tais perquè sa covota, cada volta que la s’afaitava, tornava treure ses cerres més revengudes i granades i no hi havia raor qui les volgués prendre: eren com a rebrolls d’uiastre i d’una creixença mai vista.
Començà es ball, però se coneixia prou que ses al·lotes ja començaven a perdre es coratge. I encara que los costàs un greu de l’ànima, no porien deixar de regonèixer que, si aquella dama desconeguda tornava i no fogia de sa manera que fins llavò havia sabut fogir, elles no hi tendrien res que fer, a cal rei: s’hi serien deixades veure i ballat debades.
Na Catalineta, com se tornà trobar tota solina, tancada i fermada davall sa pastera, se recordà de sa noueta que sa tercera doneta véia li havia donada devora es riu.
La xapa i dedins hi va haver un cotxo d’or i plata amb dotze cavalls i dotze cotxers, i un vestit per ella de setí blau amb tots els estels del cel pintats, i uns tapinets sa cosa més preciosa. Es cotxers la desfermen, se posa es vestit i es tapinets, s’afica dins es cotxo, i cap a cal rei!
Quan entrà dins es ball, que ja estava ben encès, i la veren tan garrida, tan gentil, tan eixerida, amb aquell estel d’or an es front, tothom va romandre amb un peu alt, sobretot el rei, que se plantà davant ella, i la se mirava tan arreu, que com que la s’hagués de menjar amb sa vista. Ja ho crec que volgué ballar amb ella i ¿com li havia de lleure mirar-se’n cap altra pus, si no li bastaven es dos uis, i deu més que n’hagués tenguts, per Na Catalineta?
Sa pitxorina, quan hagué ballat una bona estona amb el rei, parteix cop en sec, més falaguera que una falzia, cap a defora. S’afica dins es cotxo, es cotxers donen llendera i de d’allà.
—Criats i criades! —digué el rei amb grans crits—. Correu de pressa! Correu a veure per on pren aquesta gran senyora!
Es criats i criades ja són partits darrere es cotxo d’or i plata i vos assegur que debanaven de casta forta.
Però si ells feien via, molta més en feia es cotxo, i sempre los reprenia una cosa de no dir.
Na Catalineta, com los va veure que ja no porien pus, se treu un tapinet i los ho tira.
Es dotze cavalls pegaren una fua lo mateix de falcons que se tiren damunt un esbart de coloms i es cotxo aviat hagué desaparegut.
Es criats i criades aplegaren es tapinet, se presenten an el rei, l’hi entreguen, li conten lo que ha passat i li va venir molt de nou.
S’aconseià amb sos nobles de la cort i tots li digueren que aquell tapinet no poria esser més que de sa que l’havia tirat; i que, per aclarir qui era ella, lo més avengut seria assatjar es tapinet a totes ses al·lotes de la ciutat; i que aquella an-a qui li vengués bé, seria sa dama que es tres vespres d’es ball havia guanyat a totes en garridesa i gallardia i que s’era demostrada sa més digna de portar corona i de seure amb ell an es trono.
An el rei li agradà aquesta idea i va fer unes dictes que anirien de casa en casa a assatjar a totes ses al·lotes aquell tapinet, i que aquella an-a qui vendria bé seria sa qui se casaria amb ell.
I ho va fer tenir ver. Ja va esser partit amb sos criats de casa en casa. Entraven allà on hi havia al·lotes i los assetjaven es tapinet, però cap en trobaven que li estigués bé.
Ja estaven cansats de tantes provatures i ja ho volien deixar anar, quan arribaren davant ca sa mestra.
—Que entram aquí? —demanaren es criats.
—No res —diu el rei—, entrem-hi, que sa pell ja és d’es llop.
Hi entren.
—Quantes d’al·lotes teniu? —diu el rei.
—Una —diu sa mestra.
I sortí Na Joanota.
—Hala, treu es peu —li digueren.
I sa biduïna el tragué i va esser un peu tan gros, tan disforjo, tan lleig, que ja no provaren si hi cabia, dins es tapí.
No hi hauria cabut maldament l’haguessen escapçat un pam.
—Teniu altra al·lota? —demana el rei.
—No senyor —diu sa mestra mastegant fesols.
El rei va conèixer que aquell no era un sí que no volien que fos sí.
Estrengué de passos sa mestra i la dona no va tenir més remei que fer sortir de davall sa pastera Na Catalineta.
Quan la veren amb s’estel an es front, tota resplendent de bellesa i galania, el rei i tots es qui l’acompanyaven s’embadaliren contemplant-la de cap a peus.
Li assatjaren es tapinet i li va venir tan ben ajustat i avengut que no era possible que l’haguessen fet per un altre peu.
—Ja és ella! Ja és ella! —s’exclamà tothom i el rei es primer de tots.
El rei va dir a Na Catalineta:
—No res, no et mogues i jo me’n vaig a menar tot s’acompanyament que et correspon com a esposa meua que has d’esser i al punt som aquí. Prepara lo que has de preparar.
Bon preparar tengué s’al·lotona!
Tot d’una que el rei se’n va esser anat, sa mestra la torna fermar a sa pastera. Enllestí i endiumenjà Na Joanota lo millor que va sebre, però no va esser possible afaitar-li sa covota d’ase, perquè de sa darrera vegada tenia es front ple de crosteres, i ses cerres eren tan gruixades que no hi hagué cap estisores a la casa que les volguessen taiar.
Lo que feren va esser encambuixar-li un vel ben espès que li tapava sa cara i casi tot es cos.
Dins una estona se presenta el rei amb tot s’acompanyament, amb tota la cort.
Sa mestra pren per sa mà Na Joanota, que pareixia, ni més ni pus, un bolic de pedaços, i diu:
—Senyor rei, velataquí! En voler!
Vengué molt de nou a la cort i sobretot an el rei que sa novia anàs tan tapada.
—De què fretura aquest vel? —demanava tothom.
—Ah! —deia sa mestra, fent estabetxos—. Sabeu que és d’empegueïdora sa meua fieta! No seria capaç de suportar ses mirades de tanta gernació! A l’hora d’ara ja li hauria agafat baticor. Per amor de Déu no parleu de destapar-la!
El rei, tan enamorat estava de sa que ell se creia tenir davant, que donà fe a sa mestra.
Féu pujar sa tapada damunt sa mula que havien menada a posta, amb un ensellament tot de plata i seda, ell se posà an es seu costat i, acompanyats de tota la cort, ja foren partits.
Aquell canet de ca sa mestra, que no trobava negú dins aquella casa que el se miràs amb bon ui en no esser Na Catalineta, i s’enfilava per ella, i un amb s’altre se feien xicotines i afalagadures, quan va veure que el rei i la cort partien, i se creien dur-se’n Na Catalineta, i se’n duien Na Joanota, se posa a lladrar com un desesperat, corrents darrere darrere. I, entre lladr i lladr, no s’aturava de dir:
—N’Estel d’Or davall pastera! I Na Cóva d’ase cualca en sella! N’Estel d’Or davall pastera! I Na Cóva d’ase cualca en sella!
—Aquest dimoni de ca! —deia sa mestra—. Pegau-li!
—Pegau-li! —deia sa tapada, de damunt sa mula.
—Pegau-li! —repetien el rei i es demés per seguir la voga.
Bé li pegaven i li deien «fora!» però ell, com més anava, més fort i més clar deia:
—N’Estel d’Or davall pastera! I Na Cóva d’ase cualca en sella!
Tant arribà a lladrar i a cridar, que la gent posà atenció an aquelles paraules i van a dir an el rei lo que passa.
El rei se malpensa i diu:
—Que s’atur tothom!
I tothom s’aturà.
—Alça’t es vel! —digué a sa tapada.
Sa tapada no es bategava.
—Alça’t es vel, dic! —cridà el rei, malpensant-se més i més i traguent espires p’ets uis.
—Estic massa empegueïda! —va dir ella amb una veu més llastimosa.
—Ja el t’alçaré jo! —cridà el rei tot cremat.
Li pega tirada, es vel va caure en terra i va aparèixer damunt sa mula, a la vista de tothom, Na Joanota, lletja i malfenta, amb sa covota d’ase, amb aquell esplet de cerres tan reblides, tan goixades, tan llargarudes, tan enravenades, lo mateix de pues de porc singlar.
El rei, davant aquell pas tan ferest, no en va taiar pus: envià Na Joanota i sa mare a mal viatge i torna arrere a cercar N’Estel d’Or.
Es canet los mostrà a on era.
La desfermaren i tothom cridà:
—Això és ella! Això és ella!
La fan pujar damunt sa mula, el rei se posa an es seu costat, partiren amb tota la cort, arribaren an es palau real, la cosa ja estava a punt de pastora mia i se casaren.
I què havia de succeir?
Que se feren unes noces de pinyol vermei i unes festes mai vistes i un ball vitenc de tot. I el rei i N’Estel d’Or visqueren una mala fi d’anys amb pau i alegria. I encara són vius si no són morts.
Manacor, juny de 1895
(Antoni M. Alcover: Aplec de rondaies mallorquines d'En Jordi d'es Racó, volum IV, edició i estudi de Josep Antoni Grimalt amb la col·laboració de Jaume Guiscafrè, Moll, Palma)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
