Josep Vallverdú

Emili Teixidor

Teixidor parla al plató amb el director i presentador del programa, Emili Manzano, sobre la seva última obra que acaba de publicar, l'assaig "La lectura i la vida", i sobre els autors que més l'han influït.

Quaranta anys de literatura juvenil

JOAQUIM CARBÓ

J. M. FOLCH I TORRES. PÀGINES VISCUDES

Les dues amigues

Acabava la solemne festa del repartiment de premis en un dels més aristocràtics col·legis de senyoretes de la ciutat; i mentres, en el saló d'actes, es despedien les professores i les famílies de les deixebles, en el vestuari, on havien acudit aquestes per a posar-se els capells, tenia lloc aquesta interessant escena entre dues nenes, si fa no fa de la mateixa edat.
-Vaja, no ploris així, Virgínia. No pots figurar-te la pena que'm fas.
-Com vols que no plori, si fins sento temor de tornar a casa? El meu papà, tindrà un disgust tan gran al veure que no m'ha donat premi... Què dirà de mi? Que sóc una desaplicada i una desobedienta.
-Potser no't renyarà com tu et penses.
- Ai, sí, sí, amiga Loreto. El meu papà és molt bò i m'estima molt, però, no podrà resistir el disgust i la vergonya que li causaré al veure'm arribar sense premi. Ah, Loreto, que feliç ets tu, en poder presentar als teus papàs aquest formós llibre de contes amb les cobertes tan daurades! Com me penedeixo de no haver estat aplicada com tu durant el curs!...
La Virgínia no pogué continuar per mor del devassall de llàgrimes que li brollaven dels seus formosos ulls.
La Loreto, sentint en el seu cor bondadós una profunda pena davant de la gran aflicció de la seva estimada amiga, en un d'aquests moviments generosos de les ànimes grans, li digué:
-No ploris més, Virgínia. Aquí tens el llibre. Mostra'l al teu papà com si l'haguessis obtingut tu com a premi, i evita-li el disgust que passaria.
-Oh, això no puc acceptar-ho, volguda Loreto. Ets massa generosa amb mi... Ademés, ¿cóm te presentaràs tu, sense rès, davant dels teus papàs?
-M'hi presentaré explicant la veritat; dient que amb el sacrifici meu, haure estalviat un trastorn al teu papà, una pena a una amiga.
-Però, ¿et creuran els teus papàs?
-¡No m'han de creure! En primer lloc, ells han assistit a la festa i han vist que he obtingut premi. Ademés, com que mai he mentit, els meus papàs no posen mai en dubte el que jo dic.
-Que feliç ets, amiga Loreto; i que bona és la teva ànima.
-No n'hi ha per tant. Els meus papàs encara m'estimaran més al veure això que he fet i amb el fi que ho he fet.
Després d'algunes vacil·lacions, la Virgínia acabà per acceptat el llibre, quedant el seu cor fondament agraït.
La Loreto tenia raó. Els seus papàs a l'enterar-se dels seu gest generós la besaren amb tot l'afecte, i el seu papà li comprà un llibre de contes mes hermosos encara que el que ella havia regalat a la Virgínia.

***

Havia passat molt temps d'ençà d'aquests fets i les dues amigues, per raó de les coses de la vida, feia ja molts anys que no s'havien vist.
¡I que diferent havia estat el camí d'ambdues per aquest món de misèries!
Mentres la Virgínia vivia feliç, voltada de comoditats en un sumtuós palau, voltat de jardins, en les afores de la ciutat, la pobre Loreto havia passat totes les amargors imaginables.
De molt joveneta quedà sense pares i encara que pogué consolar-se un xic de tan gran dissort al contraure matrimoni amb un jove de bons sentiments, al cap d'un any, quan Nostre Senyor havia beneït la feliç unió enviant-los un fill, el marit morí, deixant-la sola i indefensa entre un escamot de mals parents que li disputaren l'herència fins a deixar-la completament arruinada.
Des d'aleshores, començà un trist calvari per a l'infortunada Loreto. Per a guanyar-se la subsistència per ella i pel seu fillet, tingué de donar lliçons de piano. Una a una visità totes les seves amigues d'abans i sols algunes la reconegueren.
La que més hauria fet per ella, la Virgínia, no la trobà en lloc, puix, amb tants anys, els portes del pis on ella vivia quan anaven a col·legi, no pogueren donar raó d'ella.
Per a més desgràcia, les fadigues del professorat i el pujar i baixar escales tot el sant dia, acabaren d'emmalaltir-la, ella que ja tenia la salut malmesa per tantes penes com havia passat.
Tingué de deixar les lliçons, puix la seva malaltia era gréu. La pobre Loreto es passava el dia plorant i acariciant al seu fillet que plorava de gana.
No pogué pagar el lloguer del piset que habitava, i quedà en mig del carrer amb l'infant als braços.
El fill, el fillet del seu cor, era el que li donava forces per a no deixar-se caure extenuada en mig del carrer. Ell, l'amor grandíssim vers aquell bocí del seu cor, fou qui li donà valor per a ...captar.
Sí, la Loreto captà. I no gosant allargar la mà als transeunts, se dedicava a trucar per les cases demanant un mós de pà pel seu fillet.
Un dia, que rès havia recollit, trucà extenuada en un sumtuós palau de les afores de la ciutat.
El jardiner obrí la reixa, i al veure que era una pobra que demanava almoina, li digué: "Déu us ampari, bona dona", disposant-se a tancar altre cop la reixa.
La Loreto pogué veure en el jardí a una distingida senyoreta que es passejava acompanyant pel braç a un senyor de molta edat.
Aquella senyoreta, al passar vegué el nen ros i bonic de la captaire, i compadida per la criatureta, digué al jardiner:
-Tingui; dóngue-li aquesta moneda.
La Loreto, al sentir aquella veu, alçà el cap amatenta, mirant-se a la caritativa senyoreta. Aquesta, al veure la cara de la captaire, féu un moviment de sorpresa.
-¡Papà! -exclamà.- Segui i permeti'm anar fins a la porta.
Corregué, i ja no tingué dubte:
-¡Loreto! ¡Amiga meva! ¿Ets tu?
-Virgínia, jo sóc... Ja veus.

La Virgínia l'abraçà efusivament i sense voler saber més, la va fer entrar al jardíi la presntà al seu papà:
-Papà meu. Aquesta pobre senyora, és aquell àngel de bondat, de qui li he parlat tantes vegades, que em donà el seu llibre de premi per a evitar un disgust a vostè. Permeti que es quedi aquí com si fos una germana meva.
El venerable vell hi accedí plè de goig, i, donant una mirada al xamós nen, exclamà:
-Ara ja podré morir tranquil, puix te deixaré al costat de tan bona amiga, i amb el temps, aquest nen serà l'apoi de la vellesa vostra.
No cal dir que la Loreto sigué completament feliç, i que la Virgínia correspongué al seu bon cor, voltant-la de comoditats i de distincions com si en realitat fos una germana seva.

27 de març de 1915

Biblioteca Gentil

UNS MOTS D'INTRODUCCIÓ

Posem avui en vostres mans el primer volum de la BIBLIOTECA "GENTIL", la publicació de la qual ens ha estat encomanada, i ha d'ésser la nostra primera paraula per a vosaltres, fidelíssimes amigues i amics, que ens haveu sempre encoratjat amb la vostra cooperació constant i entusiasta.
En el moment de començar aquesta nova tasca que ve a fer feix damunt totes les altres que omplenen la nostra jornada de treball, hem confiat més en la vostra benevolença que no pas en les nostres migrades forces.
Cada primer de mes, amb una regularitat que demanem a Déu no sia per cap mal interrompuda, la BIBLIOTECA "GENTIL" donarà a la joventut catalana un llibre per a la seva delectança.
Perquè ens coneixem, perquè sabem que aqueixos llibres aniran entre mans que els rebran amb efusió i cordialitat, ens havem vist amb cor d'acceptar aqueixa comanda, i és així que venim a dir-vos que és el nostre major afany que els nostres llibres sien dignes d'aqueixa efusió amical amb què estem segurs els rebreu, i constitueixen per a vosaltres l'amic fidel, el company amenós i, tal volta, de la manera més discreta i modesta, el guia afectuós i prudent amb qui anar de companyia pels camins difícils, sovint laberíntics, pels quals el cor es plau de giragonsar en la millor hora de la nostra vida.
Com en tota cosa a vosaltres adreçada, posem en l'empresa la nostra millor voluntat a la qual havem sempre correspost com no mereixem ni podem esperar.
Que ho féu així mateix ara serà per a nosaltres el premi més estimat.
Que Déu us ho pagui, com nosaltres des del fons del nostre cor us en som reconeguts.
Vostre amic,
JOSEP MARIA FOLCH I TORRES

La revista Nuri

NOSTRA SALUTACIÓ

A vosaltres, nenes i noies, que sou la tendra promesa del demà, va avui la salutació d'aquesta nova revista que va a consagrar-se exclusivament a la vostra devoció i interès. Vosaltres sou el frec rebrot de les collites futures, i representeu la ferma esperança d'un esdevenidor millor i més feliç; just és que se us brindin unes pàgines que neixen ja dedicades a la vostra major cultura i esbarjo.
Les noies, petites i grans, els cals no sol instruir-se, sinó esbargir-se; han de conèixer les coses útils i les agradables; entretenir els seus lleures; aprendre de viure i de trobar motius per canviar llurs impressions elles amb elles... Car de tot això ve a ésser un resum aquesta revista; això és el que es proposa aconseguir, segura que el concurs i la curiositat vostres no seran defraudades i comptant, des d'ara, amb la vostra assídua lectura com la millor recompensa de tants esforços.
Aquest primer número, en veure la llum, us ha dat la norma dels vostres desitjos; és el pròleg dels nostres propòsits i el seu programa. Hi trobareu, a revista, tot el que us pot convenir: les cròniques setmanals, en forma literària, però en temes variats perquè puguin servir finalitats diverses. Tindreu contes i novel·letes adequades, amb historietes, dibuixos, labors, jocs, comèdies, endevinalles i tot allò que interessa les adolescents, les jovenetes i les parvuletes; demés, haveu adquirir el dret de sanció i censura, si convé -només posant unes ratlles a la Redacció de LA NURI-, i teniu, des d'ara, opció a tot quant ofereixi i proposi la revista per a les seves amables lectores i propagandistes.
Caldrà dir-vos per què han estat posades aquestes planes sota els auspicis gentils de LA NURI? Hem cregut veure en aquesta figura de noieta camperola la creació tal vegada més bella d'un magne poeta de Catalunya, i per això pot ésser el vostre símbol.
Inefable tipus d'adolescència, on ha posat Guimerà tanta gràcia, efusió i bondat, com innocència! Tanta generosa tendresa, que és un poemet de sentiment i d'infantívola ingenuïtat. Prescindiu, si voleu, d'aquella condició seva pagesa, que és, en veritat, una circumstància força important; però no la raó única de manifestar-se tan exquisida personalitat com ho és la seva.
Sigui l'animeta de la Nuri com un reflex del vostre candorós adolescer, ple d'intuïcions; que tot el bo que hi ha al seu esperit sigui com el clar espill on vingui a emmirallar-se la vostra gentil feminitat; ja que tan amatent teniu la simpatia i tan desperta la comprensió, que, després d'observar, imita, jutja i... estima.
Aquesta salutació de la revista us semblarà sens dubte, el salut de la "Nuri", qui, des de lluny, fa voleiar el seu mocadoret blanc per cridar-vos. Si sentíssiu la seva veu, fóra afectuosa; si veiéssiu el seu somrís, el trobaríeu ple de confidències... Que LA NURI sigui la realització dels vostres somnis! Així resumeixi ella la vostra absoluta representació des d'avui endavant... Amb els vostres sentiments i ideals i per la vostra victoriosa joventut, queda aquí establerta una noble i comunicativa aspiració de virtuts, cultura i altruismes, que farà de vosaltres, poc a poc, les dones perfectes del demà!

NOTA

En aquest gran jardí que és Catalunya hi tenim un roserar. En ell hi ha nascut una poncella que li és grat de recollir el ressò de les altres flors, i parlarà per elles. Aquesta flor, com totes les demés del roserar que li són germanes, escampa arreu el perfum de totes les virtuts. Ella ha pres per nom Nuri; és bella i d'esperit perfecte, i és destra i aplicada; arreu del món hom no trobaria dona més endreçada i polida i aimant de la seva llar, perquè és d'enteniment clar com nostre horitzó, i el seu esperit sempre canta.
Nuri, la petita deessa de la bellesa i de virtuts, estimarà de contar-vos històries belles i contes d'encís que sols a ella li és donat de contar, i us dirà de les meravelles d'aquest nostre jardí vora el mar blau, del qual avui en sou les poncelles i en sereu les roses demà!
LOLA ANGLADA

Folch i Torres, escriptor per a infants (1910-1938)

L'any 1910 té lloc la circumstància probablement més decisiva en la vida de Folch. L'editor d'En Patufet -Josep Baguñà- li encarrega una novel·la per a joves, i així neix En Massagran, que s'anirà editant per plecs i distribuint juntament amb el setmanari. El setmanari En Patufet (1904-1938) va ser fundat el 1904 per Josep Aladern i Aureli Capmany amb la intenció d'"inclinar els nens i les nenes (...) a llegir en català", com deia la presentació del primer número. L'any 1905 l'havia adquirit l'editor Josep Baguñà i Martra (1870-1942).

A partir d'aquell moment i fins al final de la guerra civil espanyola, Josep M. Folch i Torres es dedica de ple i amb intensitat a la literatura infantil i juvenil, i deixa totalment de banda la literatura per a adults. Aquest fet, aquest canvi total de plantejament es podria atribuir a diverses circumstàncies, o potser a la suma de totes: en primer lloc, l'èxit que va aconseguir immediatament -no hi ha cosa millor per a un escriptor que la resposta entusiasta dels lectors-, amb la millora econòmica que això significava -no oblidem que Folch tenia una família nombrosa-; en segon lloc, la liquidació del modernisme i la crisi que patia la novel·la modernista, tan criticada pels noucentistes; en tercer lloc, l'exili que l'havia fet madurar i la tornada a l'ambient social tan hostil i agressiu que va trobar a Barcelona; en quart lloc, els fets de la Setmana Tràgica, que el feriren seriosament com a nacionalista i com a creient. Tot plegat, i la insistència de l'editor, que cada vegada demanava més feina, més diversificació i més compromís amb En Patufet, féu que Folch s'identifiqués plenament amb aquesta nova faceta. Aquest gir de Folch es degué en part també a l'ambient noucentista que es respirava als mitjans i revistes, i ell adoptà una actitud, no l'estètica, del moviment. Folch respongué a aquella croada de civilitat o civilitzadora que auguraven els noucentistes i la féu seva. El canvi en Folch, doncs, és en part degut a la resposta del públic; però, sobre aquesta resposta, ell s'edificà una missió: arribar als estrats populars de la societat i fer-hi una tasca cultural, aconseguir que aquells que no sabien llegir n'aprenguessin i crear una addicció a la lectura en català com mai s'havia vist. Hi ha una última raó que, potser, és la més important: la necessitat que l'autor sentia d'ensenyar -de moralitzar- a través de la lectura.

A partir d'aquella data del 1910 la producció de Folch i Torres és impressionant: cada setmana lliurava un plec d'una novel·la infantil/juvenil, que després es relligava i, com a volum, formava part de "La Biblioteca Patufet"; dirigia el setmanari i escrivia peces curtes que sortien al mateix setmanari amb diferents pseudònims ("Marruixa", "Pastallunes", "Jim-Fit", etc.). El 1915 comença les famoses "Pàgines viscudes", dibuixades per Junceda, que van ser la secció més popular de la revista. També en aquesta època comença la seva activitat teatral i estrena cada any una obra per a infants. L'any 1924 comença una nova col·lecció de novel·les mensuals, "La Biblioteca Gentil", de gènere rosa, és a dir, gènere sentimental, adreçada a un públic femení.

Què tenien les obres de Folch i Torres que atreien tant el públic? Diríem que un plantejament senzill i clar, un conflicte adequat a la ment dels seus lectors i una resolució alegre, molt sovint còmica, amb una comicitat suau, no gens rebuscada, basada en el joc de paraules. El tractament tendre dels personatges i les situacions d'apoteosi en què podia intervenir l'imaginari -un imaginari basat en la rondallística o inventat- i l'efecte sorpresa facilitaven d'una banda la possible identificació lector-personatge i de l'altra el riure davant situacions ingènues o clarament impossibles.

La producció total de Josep Maria Folch i Torres està formada -amb seguretat- per 50 novel·les d'aventures ("Biblioteca Patufet"), 48 novel·les rosa ("Biblioteca Gentil"), 51 obres de teatre i més de 1.200 "Pàgines viscudes", a més de petites narracions i escrits diversos que van aparèixer a les pàgines d'En Patufet.

Com calia preveure, l'adhesió popular a Folch i Torres va comportar l'antifolquitorrisme dels crítics i literats del país. Des de les columnes dels diaris, en conferències, articles, etc., es criticava la tasca de Folch i Torres i es considerava fins i tot malsana. Intervingueren en la polèmica els intel·lectuals i literats de l'època, en diversos sentits. Es criticava el sentimentalisme de les seves novel·les rosa i la productivitat extraordinària de la seva ploma, que feia malpensar pel que fa a la qualitat literària. Aquesta polèmica ha romàs encesa durant molts anys i arriba gairebé als nostres dies, si bé tothom reconeix el mèrit de la tasca cultural ingent que Folch va realitzar durant el primer terç del segle XX. Amb tot, manca un estudi literari més profund de la seva obra.

El silenci de Folch i Torres (1938-1950)

Amb el daltabaix que va patir el país amb la guerra i la repressió del català, Folch i Torres va quedar fora de qualsevol possibilitat de continuar la seva tasca. Va fer alguns intents d'escriure en castellà i participà en algun programa cultural de ràdio. Tanmateix no es va veure amb cor de continuar.

Extret de Josep M. Folch i Torres (Guadalupe Ortiz de Landàzuri)

L'ideari noucentista en els personatges de Lola Anglada

Des del seus inicis com a dibuixant, Lola Anglada mostrà sempre la seva preferència pel món del infants. La seva pròpia infantesa era una font inesgotable d'inspiració, només li calia recordar-la, sentir-se novament en la pell d'un infant, per recrear literàriament les aventures i les peripècies d'uns personatges que pertanyien a una realitat viscuda per l'autora. Òbviament, la idealització d'un temps i un espai és present en les històries d'aquests personatges: camperols, senzills, espontanis, amables com la natura que els empara. Però, per sobre de tot, cal destacar les característiques morals de què són portadors, la qual cosa els fa particularment adients a la primacia del projecte educatiu noucentista. Amb els personatges d'en Peret i la Nuri, Lola Anglada assoleix el seu estil més madur, gràcies al qual rebé les crítiques més entusiastes. Els intel·lectuals remarcaren l'allunyament de l'artista de les primerenques influències anglosaxones per centrar-se en unes posicions més pròpies del gust noucentista, classicista i, alhora, arrelat en el substrat més genuí del poble català. Les "fantasmagòries al·legòriques i mitològiques" s'esvaïren per donar pas a l'exemplar Peret -el noi rinxolat i rialler que fugia d'estudi i parlava amb els animals- i a la càndida Margarida, "una catalaníssima pubilla nostra".

L'amor a la natura que demostren els personatges és l'eix central de la seva personalitat i una constant en tota l'obra pictòrica i literària de l'artista: la humanització de tots els elements -animals, vegetals, estris inanimats- és producte de la infinita tendresa que traspua la seva obra, més que no pas del dèbil element imaginari o meravellós que condueix el fil argumental. En paraules de Montserrat Castillo: "Les aventures d'en Peret són el mitjà de la Lola Anglada per inculcar als lectors l'amor a la terra, el respecte als animals i ales plantes, la via per la qual expressa la seva tendresa i el seu interès pels infants de Catalunya, els quals vol sensibilitzar envers la natura i educar en valors cívics i socials."

Els personatges de la Margarida i la Nuri s'alcen com a models d'unes virtuts femenines força conegudes en els ambients literaris noucentistes d'ençà la publicació de La Ben Plantada d'Eugeni d'Ors. Aquestes noietes, com a petites rèpliques del personatge orsià (tot i essent personatges amb menys càrrega intel·lectual), són "belles i d'esperit perfecte, destres, aplicades, endreçades, polides i aimants de la seva llar. El seu enteniment és clar com el nostre horitzó i el seu esperit sempre canta". La dona ideal, descrita amb aquestes paraules per la Lola Anglada en la introducció de les històries de la Nuri, esdevé l'estendard d'una col·lectivitat, els valors i les creences de la qual s'hi sustenten gràcies a la seva missió cohesionadora i transmissora. El futur de la nació depèn, així doncs, per als intel·lectuals i artistes del noucents, de l'èxit o el fracàs d'una ètica basada en el progrés cívic i moral de la població a través d'un conjunt de mesures pedagògiques. Malgrat el fort contingut idealista i demagògic de moltes de les propostes educatives -la visió de la dona n'és un exemple- cal reconèixer al noucentisme la modernització del sistema educatiu català, els avenços aconseguits en la difusió de la llengua i la cultura i, sobretot, la qualitat d'una obra que justifica amb escreix la seva perdurabilitat i reconeixement.

Extret de Lola Anglada i l'ideari noucentista (Inés Butrón Parra)

Margarida: Lola Anglada

Margarida contempla les formigues amb tant d'amor, que una d'elles se n'interessa. Se separa de les altres i li diu:
-Perdona, nena; anem sempre tan atabalades, que no havíem fet cas de tu. Què ens demanaves ara fa un moment?
-Us demanava que em contéssiu moltes coses, i si sabeu quan fou que s'habità aquest castell.
-No calia impacientar-te -respon la formiga;- és cosa de què una nena estudiosa et podia informar.
La noia s'avergonyeix. Com la formiga és molt prudent, fa que no ho veu, i torna, molt afectuosa: -És fàcil d'oblidar-se'n, i t'ho faré recordar. Aquest castell, i tots els castells com aquest, són d'aquella època en què els cavallers portaven llança; i portaven cota de malla i un casc amb plomes. I les dames portaven una paperina al cap o portaven dues trenes.
Dalt dels merlets esclaten les rialles. És el llangardaix.
-Jo sóc cavaller -crida- i aquesta mosseta és la dama d'aquest castell; perquè ella porta trenes i jo cota de malla.
Que n'és de tabalot! El llangardaix es torç de riure.
També entre les bèsties n'hi ha que valen i que no valen.
És clar, la noia se'n molesta i la formiga tampoc no s'ho pren amb simpatia. I el deixen plantat amb les seves rialles. I tot corrent a la formiguera, la formiga diu:
-Anem, nena, anem; que aquest no te'n sabria dir res, d'Història. S'està sempre d'esquena al sol. Si volies instruir-te, vine amb nosaltres, que som diligents i treballadores.
I la noia es troba que aquella entrada xica sota la muralla d'on sentia riure i veus femenines, és l'entrada d'una formiguera. Vénen formigues i l'entren dintre.

Lola Anglada. Margarida (1929)

Les aventures d'en Perot Marrasquí: Prefaci a la segona edició

Davant d'aquesta segona edició, completa, de LES AVENTURES D'EN PEROT MARRASQUÍ, siguin-me avui permesos uns quants mots al possible pare de família i al pedagog que d'amagada, per un gust infantívol, o solemnement, com a previs censors, es decideixin a llegir-les.
L'estiu de 1917, el meu estimat Antoni Muntanyola, a qui tants de bells llibres i enginyoses joguines deuen els nostres infants, em demanà que li escrivís un nou "Petit Poucet", per ésser publicat en quaderns setmanals. Les meves pròpies experiències d'infant no eren encara prou remotes, i com a casat recent jo tenia prou fe en els meus punts de vista sobre els infants que encara no tenia, perquè hagués de vacil·lar gaire abans de decidir-me per un discret realisme.
Sento ja les càndides objeccions. Què ens parla de realisme un autor que presenta una criatura petita com un menovell, que fa enraonar les bèsties com si fossin persones? Però, oh mamà, segurament una mamà, que m'adreces, irada, la primera objecció: si amidàvem el teu nin segons el sagrat concepte que tu, més enllà de la teva consciència, en tens, estàs segura que pujaria gaire més del teu ditet? I tu, bon burgès sadoll de les realitats dels diaris, t'estimaries més que els meus caragols i els meus gats i les meves mallerengues fossin realment i es diguessin senyor Canons o senyor Martínez, i que el teu fill adesiara aixequés del llibre un ull maliciós, reconeixent-hi? Salvem una mica la meva dignitat i la teva. Aquest llibre vol condensar, de la manera més entretinguda i més innocent que he sabut, les experiències d'un infant en el seu primer i súbit contacte amb la realitat. Davant del primer capítol de la primera edició, prometia al noi que em llegís, de no fer-li moralitats, per deixar-li la dolça feina d'anar-les traient ell mateix de la història. Però vaig anar escrivint al dia i a la setmana, jo mateix abandonant-me a allò que els fets em portessin, i el darrer fet va ésser, que la moralitat, en el paràgraf final, sortí tota sola: no vaig resistir-hi. Llegeix-la. Dels dos ulls, hi és dit, cal que un sigui viu i l'altre amorós. Una actitud humorística, doncs. Ja veig qui es cobreix la cara amb horror. Humorisme als infants! Fer quedar malament la gent gran davant la petita! No és que hagi d'ésser així sistemàticament; ara, si de tant en tant s'esdevé, algun sistema educatiu pot trontollar, però em temo que no tots els pedagogs es posaran contra mi. No és qüestió tampoc, pobre de mi, de l'humor transcendental d'un Cervantes, avui pastura oficial de tants de futurs ciutadans nostres. El meu assaig és el d'un humorisme enraonat, quotidià, que distregui unes hores l'infant de les fadeses i de les truculències que solen ésser-li servides, i que risquen de fer-li el món com un idil·li continu o com immens escorxador. Ja que tantes d'altres li han volgut encolomar -dispenseu-me el mot, que sospito just- llurs experiències de tota mena, des de la més sentimental a la més estimulant, sigui'm permès a mi de proposar-li les meves abeceroles d'experiència humorística de la vida. Tinc la fe que en haver arribat, jo per la meva banda, i ell per la seva, a la quarentena, constatarem que havem triat el millor camí.
La primera edició, per diverses incidències que no fan al cas, restà estroncada en tretze capítols sols. Avui la gentilesa de l'Editorial Muntanyola i de l'Editorial Catalana, fa possible una segona edició, completa i definitiva.
Les opinions falagueres d'amics meus, entre ells un dels nostres més fins educadors, i les reserves bondadoses d'altres, aleshores; i avui la col·laboració entusiasta del nostre gran Apa, si no justificar, bé crec almenys que poden explicar la meva gosadia de lliurar-me a la quàdruple crítica dels infants, de les famílies, dels literats i dels mestres d'estudi -que no sé pas qui em fa més por.

Carles Riba. Les aventures d'en Perot Marrasquí, novembre de 1923.

Prefaci de Carles Riba a la 1a edició de Perot Marrasquí

Llegidor que encara no ets gran, però que ja t'ofendries si et deien petit: vaig a contar-te una història.
No t'espantis. No tinc el propòsit d'ensenyar-te res; ni t'obriré cap nou horitzó científic, ni et faré cap sermó de moral. Això seria un engany; per la història i no per res més tu et poses a llegir, i una història i no res més jo t'he anunciat.
Com que ja tens deixades molt enrera les abeceroles, en un no-res serà al capdavall del capítol.
I jo et diré alguna de les moltes coses que en tan poca estona pots guanyar: que en els teus genolls hi hagi algun blau de menys; que la padrina, si en tens, després et deixi arribar fins al pot d'aquella confitura; que la mamà et lloï a les seves coneixences com la criatura més aplicada del món; que t'estalviïs mentrestant de fer visita amb les persones grans i d'executar-los tot el teu repertori de procacitats; que en acabat, el papà, que entre tants de pesos de la casa com porta, porta el de les balances de la suprema justícia familiar, et compri el capítol següent de la història.
Tot això, pensaràs, són guanys ben materials. És que de morals no m'està bé a mi de parlar-ne: semblaria que m'ho fes valer.
Però, mira, entre altres coses: tu llegiràs un capítol, i potser el trobaràs més ensopit que d'altres. No hi vol dir res: acaba'l, i exigeix l'adquisició de l'immediat. Oi que ja veus venir el que et diré? Hauràs fet un exercici de paciència i un acte de benevolència, que és la cosa que més necessita la gent que ens avidolem contant històries.
I encara un consell, que serà el darrer, no d'aquest prefaci, sinó, ten-ho ben entès, de tot el seguit de capítols que formaran el llibre. Mentre aniràs llegint, cura de fer-te l'efecte que tot allò que et conto és veritat. És l'unica manera que una lectura ens doni goig. Deixant de banda que aquesta és una política sense la qual, quan seràs del tot gran, no podries anar pel món.
I després d'aquest quart de llegir, surt a l'aire, corre i salta i bota, crida, rebolca't, enfila't, abraona't, fes tombarelles, posa't cada hora cinquanta vegades en perill de trencar-te la nou del coll, però no acabis de trencar-te-la mai. Tot això són coses que no van deixar fer de menut a l'heroi de la nostra història, i després veuràs que en va patir.
I en tant que actues així de cadell, mira que aquest llibre corri per alguna banda de casa com si t'haguessis descuidat de desar-lo. Aleshores el papà el trobarà, i potser encara s'hi entretindrà. I, sobretot, podrà preparar-se pel reguitzell de preguntes teves que l'esperen; perquè vosaltres no sabeu quin compromís són de vegades pels papàs de família les vostres preguntes, tan variades i tan de repent.
I ara adéu, i que Déu te faci bon minyó.

Carles Riba. Les aventures d'En Perot Marrasquí. (1917)

Aventures extraordinàries d'en Massagran

Vosaltres, estimats lectors no sabíeu, ni jo tampoc, ni tampoc en Massagran, que a la regió muntanyosa del país en el qual passen totes aquestes coses, hi habitava la terrible tribu dels Karpantes, una raça ferotge i antropòfaga, o sia, aficionada a menjar carn humana.
Aquests salvatges antropòfags eren el flagell del país. Res no estava en seguretat a prop seu. Es menjaven una cama de persona amb la mateixa facilitat que nosaltres mengem un ou ferrat.
Doncs van ésser aquests salvatges els qui una nit es van situar a cosa d'un centenar de metres de la tribu d'en Penkamuska, cridant com si fossin folls i encenent fogueres tot al seu voltant.
En Massagran va ésser el qui se'n va adonar. Després de sopar, s'estava a fora de la seva barraca prenent la fresca, quan tot d'una va sentir la cridòria.


-Què hi deu haver? -va pensar. I, alçant-se per mirar en quina direcció es sentia la cridòria, va quedar molt sorprès en veure les fogueres-. Potser és la revetlla de Sant Joan -va dir-se el nostre heroi. I en aquesta creença, se n'anà a la barraca d'en Penkamuska per a dir-li si volia anar amb ell a fer gresca i a saltar els focs.
-Kètam patollas! -li va dir en Penkamuska.
-No t'ho creus? Doncs vine i veuràs els focs i sentiràs la broma que fan.
En Penkamuska va sortir de la seva barraca, i encara no va veure els focs, va quedar més sorprès que si veiés visions, i de segur que, si no hagués estat negre s'hauria tornat groc.
-Uh, uh! -va exclamar en Penkamuska-. Són els Karpantes!
-I qui són aquests senyors, si es pot saber?
-Kaníbals!
-I què vol dir això?
-Kruspí karndome!
-Què dius, ara, Penkamuska! -va exclamar en Massagran horroritzat.
-Elkesents.
-Doncs, com ho farem, Verge Santíssima?
-Kompo drem. Tuets el general.
-Ja tornem a ser amb el general. Ja veuràs, Penkamuska; jo dimiteixo. Et creus que vull que se'm cruspeixin?
-Kinre mei tekeda.
-Bé, noi; jo amb gent d'aquesta mena no hi vull tractes, saps? Amb tipus ordinaris no m'hi vull fer; amb això ja us apanyareu.
-Kaomeka! -va dir-li en Penkamuska, agafant-lo pel braç-. Lokas defer eskridar als Kukamuskes ikomensar apre par arte.
-En Massagran va protestar, però tot va ésser inútil. En Penkamuska se'l va emportar cap al mig del poblat i allí va posar-se a cridar:
-Uh, uh, uh!
En sentir això tots els negres es van llevar a correcuita i sortiren de les barraques, preguntant:
-Kèyà, kèyà, kèpassa?
En Penkamuska va reunir-los tots, i enfilat a les espatlles d'un negre, a fi de dominar les masses, els va donar la nova sensacional que els Karpantes eren allí a cent gambades.

Josep Maria Folch i Torres. Aventures extraordinàries d'en Massagran. (1910)

TEMA 2.3 NOUS VALORS I TEMES

1. LA LIJ A PARTIR DELS 60: NOUS VALORS I TEMES

1.1 ES TRANSMETEN NOUS VALORS SOCIALS

• OPOSICIÓ ALS CORRENTS REALISTES I ALS, FINS ARA, VALORS CÍVICS I EDUCATIUS.
• LA LIJ ÉS MÉS IMAGINATIVA I MENYS PLANA I PEDAGÒGICA.
• UN NOU PERFIL:
• FINS ARA ELS NENS DELS CONTES EREN NENS-PRETEXT , PERÒ ARA ELS NENS NO SÓN TAN DÒCILS, RAONABLES I CARITATIUS SINÓ MÉS ACTIUS, DESPERTS I GENEROSOS.

2. LIJ A PARTIR DELS 70
2.1 REIVINDICACIÓ DE:
— LA FANTASIA
— LA COMPLEXITAT DE LES RELACIONS PERSONALS I DELS CONFLICTES VITALS
— EL PODER DE LA LITERATURA
2.2 CANVI I CONTRAST DE VALORS

1. EL SENTIT DE LA VIDA COM A PLAER EN CONTRAST AMB LA IDEA DE SERVEI, PROFIT O PREPARACIÓ PER AL FUTUR

2.EL DRET A LES DIFERÈNCIES INDIVIDUALS (RAÇA, GÈNERE, AFICIONS, IMATGE CORPORAL...)
DAVANT DE MODELS SOCIALS UNIFORMITZADORS I INTOLERANTS

3. ACTITUD ECOLÒGICA I PACIFISTA EN CONTRAST AMB EL PROGRÉS INDUSTRIAL I L’AGRESSIVITAT SOCIAL

4. PROPOSTA DE “RADAR” PERSONAL D’ACTUACIÓ
COM A RESPOSTA A LA INHIBICIÓ O PLURALITAT DE NORMES MORALS

5. ELS CONFLICTES SÓN COMPLEXOS I,SOVINT, DE DIFÍCIL O IMPOSSIBLE SOLUCIÓ

6. ELS CONFLICTES PODEN SUPERAR-SE A TRAVÉS DE: LA PARAULA, L’HUMOR O LA IMAGINACIÓ I NO AMB REPRESSIÓ


7. ELS SENTIMENTS I LES CONDUCTES HUMANES PODEN SER AMBIGUS

8. LLIBERTAT I AUTONOMIA PERSONAL I NO JERARQUIA


9. COMPLICITAT I COMUNICACIÓ ENTRE NENS I ADULTS I NO JERARQUITZACIÓ I SEPARACIÓ.


10. MARGES MÉS AMPLIS PEL TRENCAMENT DE NORMES (DESORDRE, BRUTÍCIA, MAL GUST...) EN CONTRAST AMB LES CONVENCIONS RESTRICTIVES I INVIOLABLES


3. INTRODUCCIÓ DE NOUS TEMES

— No hi ha un canvi de normes prefixat per RESOLDRE els problemes des de la infantesa a l’adolescència (COMPLEXITAT DE LA VIDA):
— Nens amb VEU i VOT.

— ES TRACTEN TEMES TABÚ O INAPROPIATS: GUERRA, MORT O QUE VULNEREN LES NORMES D’URBANITAT
— EL CONFLICTE COM UNA PART INEVITABLE DE LA VIDA
— EL TEMA DE L’ENFRONTAMENT AL DOLOR, MALALTIA, BOGERIA, MORT, MINUSVALIDESES, INCOMUNICACIÓ...
— Hi ha una pluralitat de valors NO un discurs moral.
— Reivindicació del dret individual a la llibertat i al plaer
— Lluita contra la discriminació de raça i gènere
— Literatura antiautoritària

4. Des dels anys 80 a l’actualitat

— Inhibició de les propostes educatives
— Desig de mostrar la REALITAT amb cruesa
— S’empren recursos humorístics i fantàstics en un JOC literari d’entreteniment.
— Reivindicació de la FANTASIA

TEMA 2.3 ELS CORRENTS ACTUALS

TENDÈNCIES BÀSIQUES DE LA LIJ (1950-1990)

1. EL REALISME
a. NO INTERVÉ EL FACTOR MÀGIC O MERAVELLÓS
b. HISTÒRIA DINS L’ÀMBIT REAL O POSSIBLE

TENDÈNCIES REALISTES

1.1. REALISME DE TO IDEALISTA (ANYS 50)
· Relats de vida quotidiana en un món no excessivament conflictiu.
· Petits enigmes o problemes resolts amb bona voluntat, diàleg, cooperació o casualitat.
· Protagonista: nen respectuós amb les normes (si les trenca és amb un propòsit altruista)
· Entremaliadures anecdòtiques
· L’adult: comprensiu i obert al diàleg.
· Preservació del món infantil dels enfrontaments i tensions del món adult.
· Missatge de to positiu.
· Valors: solidaritat, responsabilitat social, autonomia personal…

AUTORS:
ERICH KÄSTNER (Emili i els detectius)
ENID BLYTON: Els Cinc (Llibres de colles)

1.2. 1. REALISME CRÍTIC (1955-1975)
· Intenta fer arribar al nen la problemàtica social i humana que l’envolta
· L’únic camí per transformar la realitat passa per conèixer-la i prendre’n consciència.


Francesc Cubells: Tendències de la LIJ catalana UIB,1984


— Segons Strausfeld cal no caure en el parany del didactisme ni en l’avorriment de l’exposició.
— Perills: descripció negativa i sense esperança.

1.2.2 FASES DEL REALISME CRÍTIC

Primera fase (el Maig del 68)
— La tendència respon al principi:
NOUS LLIBRES PER A NENS AMB PROBLEMES NOUS
Vol donar informació sobre el món,el sistema de relacions i els diferents conflictes generats a partir d’aquest:
ECONÒMICS, LABORALS, POLÍTICS, RACIALS, SOCIALS, SEXITES,ECOLÒGICS...
i aportar solucions alternatives, antiautoritàries i creatives.
-Dret a qüestionar l’inqüestionable i aprendre a assumir responsabilitats (autonomia)


Segona fase

— El realisme crític s’interessa per la problemàtica més personal de l’adolescent:
— PRIMER AMOR, RELACIONS ESCOLARS, EL MÓN DE LA DROGA, RELACIONS FAMILIARS, RELACIONS AMB L’ALTRE SEXE, L’ATUR...
— Conflictes més personals (individu contra medi hostil)

1.2.3 Característiques d’aquestes obres (anys 80)

— Personatges de classe social mitjana-baixa o medis socials marginats (amb problemes de desarrelament social o familiar)
— Doble marginació: vells, nens,dones...
— Identificació fàcil protagonista-lector.
— Relacions personals difícils o inexistents (conflictes nen-adult)
— Realitat hostil. La sortida del conflicte no és fàcil (a vegades ni és possible) Conflictes familiars o socials (drogues, delinqüència, escola...)

— La interpretació de la realitat descrita l’ha de fer el LECTOR,no l’autor.
— L’ajut per sortir de la crisi ve d’una persona (relació especial amb el protag.) no d’una institució, d’un professional o del mateix protag.
El final: no sol ser feliç i sovint és obert.

MARIA GRIPE (Escola antiautoritarista

Temàtica : el fill no desitjat o ignorat, l'alcoholisme, la presó, l'atur, l'enveja, la inadaptació, la mort, la soledat, són fets que formaven part de la vida quotidiana i amb els que s'ha d'aprendre a viure o a superar.
La filla de l’espantall, Elvis Karlsson...

PETER HÄRLING Què se’n va fer d’en Hirbel? (1973)
CHRISTINE NÖSTLINGER Una història familiar (1981)



1.2.4 Revisió del passat històric

— Opció realista que conviu amb les altres dues tendències: revisió crítica del passat històric recent.
— Nazisme: Quan Hitler robà el conillet rosa (Judith Kerr) 1971

2. FANTASIA

REVITALITZACIÓ DEL CONTE POPULAR
— Els contes populars havien estat criticats pel realisme (classistes, masclistes, sàdics, morbosos...)
— Bettelheim (Psicoanàlisi dels contes de fades) els revisa a partir de la interpretació psicoanalítica: cal un missatge positiu i d’esperança






Desmitificació del conte popular

— Noves versions on es capgira el sentit moral més conservador i predomina l’intercanvi de papers.
Caputxetes entremaliades, llops bons, princeses emprenedores,reis insegurs, prínceps tímids...
Es capgira també l’espai (bosc per ciutat,gratacel per castell...) i el temps (època actual o el futur)
Denúncia: del sexisme, divisió del món antagònica, militarisme...

2.1 FANTASY
— Poua en la tradició de la mitologia germànica, llibres de cavalleries i novel·la gòtica...
— TOLKIEN
— Al·legories de l’absurd de la vida moderna (missatge d’esperança)
— MICHAEL ENDE
— Relats relacionats amb la ciència ficció

3. REALISME FANTÀSTIC
— Sembla contradictori. Inclou:
— Espai i temps concrets
— Elements meravellosos o màgics (personatges,poders, llocs...) no necessàriament relacionats amb la tradició popular.

DIFERÈNCIES RESPECTE ALS CONTES POPULARS

— La consciència que allò s’esdevé fora de la realitat acceptada.
— Personatges, situacions i accions propis del conte tradicional però que incorpora elements d’altres fonts (R.Dahl)
— La relació món real-màgic és directa (no és un símbol)

GIANNI RODARI (Contes per telèfon)
ROALD DAHL (Les bruixes, James i el préssec gegant, Matilda...)
ASTRID LINDGREN (Pippa Langstrumpf)
MARY RODGERS (Quin dia tan bèstia, La tele boja)
CHRISTINE NÖSTLINGER (Konrad o el nen que va sortir d’una llauna de conserves)

Jella Lepman

PREMIS ANDERSEN