“La Dorothy vivia enmig de les grans prades de Kansas, amb l'oncle Henry, que era pagés, i la tia
Em, que era la seva dona. La casa on vivien era petita, perquè la fusta de què era feta havia
calgut portar-la de molt lluny, amb carro. Tenia quatre parets, un terra i una teulada: tot plegat,
una sola cambra; i en aquesta cambra hi havia una cuina tota rovellada, un armari per a la vaixella
una taula, tres o quatre cadires i els llits. L'oncle Henry i la tia Em tenien un gran llit, a un racó,
la Dorothy un llitet a un altre racó. La casa no tenia ni golfes ni soterrani, llevat d'una mena de
pou excavat a terra, que en deien «el soterrani dels ciclons», perquè era on es refugiava tota la
família quan s'aixecava un d'aquells enormes remolins de vent, capaços d'esclafar qualsevol casa
que trobés al seu pas. S'hi baixava per una trapa que s'obria enmig de la cambra, i per una
escaleta de mà que s'enfonsava fins al fons mateix d'aquell forat petit i fosc.
Quan la Dorothy sortia a la porta i mirava al seu voltant, no podia veure altra cosa que la immensa
prada grisenca. Ni un arbre ni una casa no interrompien la vasta extensió d'aquella plana que
arribava fins als quatre horitzons. El sol havia cuit la terra llaurada fins a fer-ne una massa tota
gris a i plena d'esquerdes. Ni l'herba no era verda, perquè el sol havia recremat les puntes de les
llargues fulles fins a tornar-les del mateix color gris que es veia pertot. Altre temps la casa
havia estat pintada, però el sol havia embutllofat la pintura i les pluges se l'havien emportada, i
ara la casa era tan grisa i ensopida com tota la resta del paisatge.
Quan la tia Em havia anat a viure allà, era una dona jove i bonica. El sol i el vent també l'havien
canviada. Li havien llevat la lluïssor dels ulls, que s'havien tornat d'un gris tristoi, i li havien
esborrat les vermellors de les galtes i dels llavis, que ara també eren grisos. Estava prima i seca,
i no somreia mai. Quan la Dorothy, que era òrfena, havia anat a viure amb els seus oncles, la tia
Em, al principi, s'emportava cada ensurt quan la nena reia, que feia un xiscle i es portava una mà
al cor cada vegada que l'alegre veu de la Dorothy li arribava a les orelles; i encara ara sovint
mirava la nena, tota meravellada, demanant-se, en nom de Déu, de que podia riure.
L'oncle Henry no reia mai. Treballava de ferm, de sol a sol, i no sabia pas què era l'alegria. També
era tot gris, ell, des de la llarga barba fins a les botote s que portava; tenia un aire sever i
solemne, i amb prou feines obria la boca.
Era el Totó qui feia riure la Dorothy; gràcies a ell no s'anà tornant grisa com tot el que la voltava.
El Totó no era gris; era un gosset negre, de pel llarg i sedós, i amb un parell d'ullets negres
enjogassats, un a cada banda del morret graciós. El Totó jugava d'un cap de dia a l'altre, i la
Dorothy jugava amb ell, i se l'estimava moltíssim.
Aquell dia, però, no estaven jugant. L'oncle Henry, assegut al llindar, mirava tot preocupat el cel,
més gris encara que de costum. La Dorothy, dreta a la porta, amb el Totó als braços, també
mirava el cel. La tia Em estava rentant els plats.
De la banda del llunyà nord els arribava el llarg udol del vent, i l'oncle Henry i la Dorothy veien
com l'herba alta ondulava amb força davant la tempestat que s'apropava. Tot d'una van sentir un
xiulet agut en l'aire, que venia del sud, i en girar-se cap allà van poder veure que l'herba també
feia onades venint d'aquella direcció.
De sobte, l'oncle Henry es va aixecar.
-S'acosta un cicló, Em! -va cridar a la seva dona-. Vaig a donar una ullada al bestiar.
I va arrencar a córrer cap als coberts on tancava les vaques i els cavalls.
La tia Em va deixar la feina i va sortir a la porta. Amb una sola mirada en tingué prou per
comprendre que el perill era a tocar.
-De pressa, Dorothy!-va cridar-. Cap al soterrani! El Totó saltà dels braços de la Dorothy i es va
amagar sota el llit, i la nena li va córrer al darrere per agafar-lo. La tia Em, morta de por, va
obrir la trapa de terra, i baixà al sot per l'escaleta. La Dorothy va aconseguir a l'últim d'atrapar
el Totó, i es va disposar a seguir la seva tia. Quan era a mig camí de la trapa, es va sentir un
enorme gemec del vent i la casa va trontollar tan fort que la nena va perdre l'equilibri i va caure
asseguda a terra.
Llavors va passar una cosa molt estranya.
La casa va fer dos o tres giravolts i començà a aixecar-se pels aires. La Dorothy va tenir la
impressió que s'enlairava en un globus.
El vent del nord i del sud s'havien trobat justament allà on hi havia la casa, i n'havien fet el
centre exacte del cicló. Al bell mig dels ciclons l'aire sol romandre quiet, però la gran pressió del
vent al voltant de la casa l'anà enlairant, cada vegada més amunt, fins a situar-la al capdamunt
mateix del cicló, des d'on fou portada quilòmetres i més quilòmetres enllà, com una ploma.
Era molt fosc, i el vent udolava feréstegament al voltant de la nena; però la Dorothy va trobar
que s'hi anava molt bé. Després dels primers giravolts, i fora d'una vegada que la casa es va
inclinar perillosament, a la Dorothy li feia la impressió que la gronxaven suaument, com un nounat en un bressol.
Al Totó no li feia cap gràcia, allò. No parava de córrer d'una punta a l'altra de la cambra, lladrant
com un esperitat. La Dorothy, en canvi, romania asseguda a terra, esperant a veure què passaria.
Un moment, el Totó es va acostar massa a la trapa oberta, i va caure pel forat. De moment, la
nena va témer que no el tornaria a veure mai més. Però aviat va veure que treia les puntes de les
orelles pel forat, perquà la forta pressió de l'aire el privava de caure. S'apropà a rossegons fins
al forat, va aferrar el Totó per les orelles, i el va estirar un altre cop dins la cambra, després va
tancar la trapa per evitar nous accidents.
Van anar passant les hores, i a poc a poc la Dorothy va anar perdent la por; se sentia molt sola, i
el vent xiulava tan fort al seu voltant que l'eixordava tota. Primer pensava que quan la casa cauria
quedaria feta bocins; però veient que s’escolaven les hores i que no passava res de terrible, no
s'hi encaparrà més, i va decidir d'esperar tranquil.lament a veure com aniria tot plegat. A l'últim,
arrossegant-se per terra, que no parava de gronxar-se, arribà fins al seu llit i s'hi enfila; el Totó
hi saltà també, i se li va ajeure al costat.
Malgrat el balanceig de la casa i els udols del vent, aviat la Dorothy va tancar els ulls i es va
quedar adormida com un soc.”
UN NOU PAISATGE
“La va despertar un patac tan brusc i tan fort que si la Dorothy no arriba a trobar-se ajaguda en
la tovor del seu llit potser hauria pres mal i tot. Tot i això, el sotrac li tallà la respiració. Què
devia haver passat? Quant al Totó, li acostà el morret fred a la cara i somicà, tot esporuguit.
Incorporant-se en el llit, la Dorothy s'adona que la casa havia deixat de moure's; i ja no era fosc,
evidentment, puix que un sol radiant entrava per la finestra, inundant la petita cambra. Saltant
del llit, i seguida del Totó, la nena va córrer cap a la porta i l'obrí.
De seguida va llançar un crit de sorpresa i va mirar al seu voltant, obrint uns ulls com unes
taronges davant les coses meravelloses que veia.
El cicló havia dipositat la casa molt suaument -per ser un cicló- enmig d'un país d'una bellesa
meravellosa. Pertot es veien delicioses clapes de gespa verda, amb arbres imponents, tots
carregats de fruita saborosa. A dreta i esquerra hi havia rengles de magnífiques flors, i tot
d'ocells de plomatge rar i de colors vius cantaven i saltironejaven entre els arbres i els arbusts.
Una mica enllà hi havia un rierol que lliscava, lluïssejant, entre les verdes ribes, amb un murmuri
suau que sonava encisador a les orelles d'una nena com la Dorothy, que havia viscut tant de temps en les resseques i grises prades de Kansas.”
El màgic d'Oz
Em, que era la seva dona. La casa on vivien era petita, perquè la fusta de què era feta havia
calgut portar-la de molt lluny, amb carro. Tenia quatre parets, un terra i una teulada: tot plegat,
una sola cambra; i en aquesta cambra hi havia una cuina tota rovellada, un armari per a la vaixella
una taula, tres o quatre cadires i els llits. L'oncle Henry i la tia Em tenien un gran llit, a un racó,
la Dorothy un llitet a un altre racó. La casa no tenia ni golfes ni soterrani, llevat d'una mena de
pou excavat a terra, que en deien «el soterrani dels ciclons», perquè era on es refugiava tota la
família quan s'aixecava un d'aquells enormes remolins de vent, capaços d'esclafar qualsevol casa
que trobés al seu pas. S'hi baixava per una trapa que s'obria enmig de la cambra, i per una
escaleta de mà que s'enfonsava fins al fons mateix d'aquell forat petit i fosc.
Quan la Dorothy sortia a la porta i mirava al seu voltant, no podia veure altra cosa que la immensa
prada grisenca. Ni un arbre ni una casa no interrompien la vasta extensió d'aquella plana que
arribava fins als quatre horitzons. El sol havia cuit la terra llaurada fins a fer-ne una massa tota
gris a i plena d'esquerdes. Ni l'herba no era verda, perquè el sol havia recremat les puntes de les
llargues fulles fins a tornar-les del mateix color gris que es veia pertot. Altre temps la casa
havia estat pintada, però el sol havia embutllofat la pintura i les pluges se l'havien emportada, i
ara la casa era tan grisa i ensopida com tota la resta del paisatge.
Quan la tia Em havia anat a viure allà, era una dona jove i bonica. El sol i el vent també l'havien
canviada. Li havien llevat la lluïssor dels ulls, que s'havien tornat d'un gris tristoi, i li havien
esborrat les vermellors de les galtes i dels llavis, que ara també eren grisos. Estava prima i seca,
i no somreia mai. Quan la Dorothy, que era òrfena, havia anat a viure amb els seus oncles, la tia
Em, al principi, s'emportava cada ensurt quan la nena reia, que feia un xiscle i es portava una mà
al cor cada vegada que l'alegre veu de la Dorothy li arribava a les orelles; i encara ara sovint
mirava la nena, tota meravellada, demanant-se, en nom de Déu, de que podia riure.
L'oncle Henry no reia mai. Treballava de ferm, de sol a sol, i no sabia pas què era l'alegria. També
era tot gris, ell, des de la llarga barba fins a les botote s que portava; tenia un aire sever i
solemne, i amb prou feines obria la boca.
Era el Totó qui feia riure la Dorothy; gràcies a ell no s'anà tornant grisa com tot el que la voltava.
El Totó no era gris; era un gosset negre, de pel llarg i sedós, i amb un parell d'ullets negres
enjogassats, un a cada banda del morret graciós. El Totó jugava d'un cap de dia a l'altre, i la
Dorothy jugava amb ell, i se l'estimava moltíssim.
Aquell dia, però, no estaven jugant. L'oncle Henry, assegut al llindar, mirava tot preocupat el cel,
més gris encara que de costum. La Dorothy, dreta a la porta, amb el Totó als braços, també
mirava el cel. La tia Em estava rentant els plats.
De la banda del llunyà nord els arribava el llarg udol del vent, i l'oncle Henry i la Dorothy veien
com l'herba alta ondulava amb força davant la tempestat que s'apropava. Tot d'una van sentir un
xiulet agut en l'aire, que venia del sud, i en girar-se cap allà van poder veure que l'herba també
feia onades venint d'aquella direcció.
De sobte, l'oncle Henry es va aixecar.
-S'acosta un cicló, Em! -va cridar a la seva dona-. Vaig a donar una ullada al bestiar.
I va arrencar a córrer cap als coberts on tancava les vaques i els cavalls.
La tia Em va deixar la feina i va sortir a la porta. Amb una sola mirada en tingué prou per
comprendre que el perill era a tocar.
-De pressa, Dorothy!-va cridar-. Cap al soterrani! El Totó saltà dels braços de la Dorothy i es va
amagar sota el llit, i la nena li va córrer al darrere per agafar-lo. La tia Em, morta de por, va
obrir la trapa de terra, i baixà al sot per l'escaleta. La Dorothy va aconseguir a l'últim d'atrapar
el Totó, i es va disposar a seguir la seva tia. Quan era a mig camí de la trapa, es va sentir un
enorme gemec del vent i la casa va trontollar tan fort que la nena va perdre l'equilibri i va caure
asseguda a terra.
Llavors va passar una cosa molt estranya.
La casa va fer dos o tres giravolts i començà a aixecar-se pels aires. La Dorothy va tenir la
impressió que s'enlairava en un globus.
El vent del nord i del sud s'havien trobat justament allà on hi havia la casa, i n'havien fet el
centre exacte del cicló. Al bell mig dels ciclons l'aire sol romandre quiet, però la gran pressió del
vent al voltant de la casa l'anà enlairant, cada vegada més amunt, fins a situar-la al capdamunt
mateix del cicló, des d'on fou portada quilòmetres i més quilòmetres enllà, com una ploma.
Era molt fosc, i el vent udolava feréstegament al voltant de la nena; però la Dorothy va trobar
que s'hi anava molt bé. Després dels primers giravolts, i fora d'una vegada que la casa es va
inclinar perillosament, a la Dorothy li feia la impressió que la gronxaven suaument, com un nounat en un bressol.
Al Totó no li feia cap gràcia, allò. No parava de córrer d'una punta a l'altra de la cambra, lladrant
com un esperitat. La Dorothy, en canvi, romania asseguda a terra, esperant a veure què passaria.
Un moment, el Totó es va acostar massa a la trapa oberta, i va caure pel forat. De moment, la
nena va témer que no el tornaria a veure mai més. Però aviat va veure que treia les puntes de les
orelles pel forat, perquà la forta pressió de l'aire el privava de caure. S'apropà a rossegons fins
al forat, va aferrar el Totó per les orelles, i el va estirar un altre cop dins la cambra, després va
tancar la trapa per evitar nous accidents.
Van anar passant les hores, i a poc a poc la Dorothy va anar perdent la por; se sentia molt sola, i
el vent xiulava tan fort al seu voltant que l'eixordava tota. Primer pensava que quan la casa cauria
quedaria feta bocins; però veient que s’escolaven les hores i que no passava res de terrible, no
s'hi encaparrà més, i va decidir d'esperar tranquil.lament a veure com aniria tot plegat. A l'últim,
arrossegant-se per terra, que no parava de gronxar-se, arribà fins al seu llit i s'hi enfila; el Totó
hi saltà també, i se li va ajeure al costat.
Malgrat el balanceig de la casa i els udols del vent, aviat la Dorothy va tancar els ulls i es va
quedar adormida com un soc.”
UN NOU PAISATGE
“La va despertar un patac tan brusc i tan fort que si la Dorothy no arriba a trobar-se ajaguda en
la tovor del seu llit potser hauria pres mal i tot. Tot i això, el sotrac li tallà la respiració. Què
devia haver passat? Quant al Totó, li acostà el morret fred a la cara i somicà, tot esporuguit.
Incorporant-se en el llit, la Dorothy s'adona que la casa havia deixat de moure's; i ja no era fosc,
evidentment, puix que un sol radiant entrava per la finestra, inundant la petita cambra. Saltant
del llit, i seguida del Totó, la nena va córrer cap a la porta i l'obrí.
De seguida va llançar un crit de sorpresa i va mirar al seu voltant, obrint uns ulls com unes
taronges davant les coses meravelloses que veia.
El cicló havia dipositat la casa molt suaument -per ser un cicló- enmig d'un país d'una bellesa
meravellosa. Pertot es veien delicioses clapes de gespa verda, amb arbres imponents, tots
carregats de fruita saborosa. A dreta i esquerra hi havia rengles de magnífiques flors, i tot
d'ocells de plomatge rar i de colors vius cantaven i saltironejaven entre els arbres i els arbusts.
Una mica enllà hi havia un rierol que lliscava, lluïssejant, entre les verdes ribes, amb un murmuri
suau que sonava encisador a les orelles d'una nena com la Dorothy, que havia viscut tant de temps en les resseques i grises prades de Kansas.”
El màgic d'Oz
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada