Les aventures d'en Perot Marrasquí: Prefaci a la segona edició

Davant d'aquesta segona edició, completa, de LES AVENTURES D'EN PEROT MARRASQUÍ, siguin-me avui permesos uns quants mots al possible pare de família i al pedagog que d'amagada, per un gust infantívol, o solemnement, com a previs censors, es decideixin a llegir-les.
L'estiu de 1917, el meu estimat Antoni Muntanyola, a qui tants de bells llibres i enginyoses joguines deuen els nostres infants, em demanà que li escrivís un nou "Petit Poucet", per ésser publicat en quaderns setmanals. Les meves pròpies experiències d'infant no eren encara prou remotes, i com a casat recent jo tenia prou fe en els meus punts de vista sobre els infants que encara no tenia, perquè hagués de vacil·lar gaire abans de decidir-me per un discret realisme.
Sento ja les càndides objeccions. Què ens parla de realisme un autor que presenta una criatura petita com un menovell, que fa enraonar les bèsties com si fossin persones? Però, oh mamà, segurament una mamà, que m'adreces, irada, la primera objecció: si amidàvem el teu nin segons el sagrat concepte que tu, més enllà de la teva consciència, en tens, estàs segura que pujaria gaire més del teu ditet? I tu, bon burgès sadoll de les realitats dels diaris, t'estimaries més que els meus caragols i els meus gats i les meves mallerengues fossin realment i es diguessin senyor Canons o senyor Martínez, i que el teu fill adesiara aixequés del llibre un ull maliciós, reconeixent-hi? Salvem una mica la meva dignitat i la teva. Aquest llibre vol condensar, de la manera més entretinguda i més innocent que he sabut, les experiències d'un infant en el seu primer i súbit contacte amb la realitat. Davant del primer capítol de la primera edició, prometia al noi que em llegís, de no fer-li moralitats, per deixar-li la dolça feina d'anar-les traient ell mateix de la història. Però vaig anar escrivint al dia i a la setmana, jo mateix abandonant-me a allò que els fets em portessin, i el darrer fet va ésser, que la moralitat, en el paràgraf final, sortí tota sola: no vaig resistir-hi. Llegeix-la. Dels dos ulls, hi és dit, cal que un sigui viu i l'altre amorós. Una actitud humorística, doncs. Ja veig qui es cobreix la cara amb horror. Humorisme als infants! Fer quedar malament la gent gran davant la petita! No és que hagi d'ésser així sistemàticament; ara, si de tant en tant s'esdevé, algun sistema educatiu pot trontollar, però em temo que no tots els pedagogs es posaran contra mi. No és qüestió tampoc, pobre de mi, de l'humor transcendental d'un Cervantes, avui pastura oficial de tants de futurs ciutadans nostres. El meu assaig és el d'un humorisme enraonat, quotidià, que distregui unes hores l'infant de les fadeses i de les truculències que solen ésser-li servides, i que risquen de fer-li el món com un idil·li continu o com immens escorxador. Ja que tantes d'altres li han volgut encolomar -dispenseu-me el mot, que sospito just- llurs experiències de tota mena, des de la més sentimental a la més estimulant, sigui'm permès a mi de proposar-li les meves abeceroles d'experiència humorística de la vida. Tinc la fe que en haver arribat, jo per la meva banda, i ell per la seva, a la quarentena, constatarem que havem triat el millor camí.
La primera edició, per diverses incidències que no fan al cas, restà estroncada en tretze capítols sols. Avui la gentilesa de l'Editorial Muntanyola i de l'Editorial Catalana, fa possible una segona edició, completa i definitiva.
Les opinions falagueres d'amics meus, entre ells un dels nostres més fins educadors, i les reserves bondadoses d'altres, aleshores; i avui la col·laboració entusiasta del nostre gran Apa, si no justificar, bé crec almenys que poden explicar la meva gosadia de lliurar-me a la quàdruple crítica dels infants, de les famílies, dels literats i dels mestres d'estudi -que no sé pas qui em fa més por.

Carles Riba. Les aventures d'en Perot Marrasquí, novembre de 1923.