L'any 1910 té lloc la circumstància probablement més decisiva en la vida de Folch. L'editor d'En Patufet -Josep Baguñà- li encarrega una novel·la per a joves, i així neix En Massagran, que s'anirà editant per plecs i distribuint juntament amb el setmanari. El setmanari En Patufet (1904-1938) va ser fundat el 1904 per Josep Aladern i Aureli Capmany amb la intenció d'"inclinar els nens i les nenes (...) a llegir en català", com deia la presentació del primer número. L'any 1905 l'havia adquirit l'editor Josep Baguñà i Martra (1870-1942).
A partir d'aquell moment i fins al final de la guerra civil espanyola, Josep M. Folch i Torres es dedica de ple i amb intensitat a la literatura infantil i juvenil, i deixa totalment de banda la literatura per a adults. Aquest fet, aquest canvi total de plantejament es podria atribuir a diverses circumstàncies, o potser a la suma de totes: en primer lloc, l'èxit que va aconseguir immediatament -no hi ha cosa millor per a un escriptor que la resposta entusiasta dels lectors-, amb la millora econòmica que això significava -no oblidem que Folch tenia una família nombrosa-; en segon lloc, la liquidació del modernisme i la crisi que patia la novel·la modernista, tan criticada pels noucentistes; en tercer lloc, l'exili que l'havia fet madurar i la tornada a l'ambient social tan hostil i agressiu que va trobar a Barcelona; en quart lloc, els fets de la Setmana Tràgica, que el feriren seriosament com a nacionalista i com a creient. Tot plegat, i la insistència de l'editor, que cada vegada demanava més feina, més diversificació i més compromís amb En Patufet, féu que Folch s'identifiqués plenament amb aquesta nova faceta. Aquest gir de Folch es degué en part també a l'ambient noucentista que es respirava als mitjans i revistes, i ell adoptà una actitud, no l'estètica, del moviment. Folch respongué a aquella croada de civilitat o civilitzadora que auguraven els noucentistes i la féu seva. El canvi en Folch, doncs, és en part degut a la resposta del públic; però, sobre aquesta resposta, ell s'edificà una missió: arribar als estrats populars de la societat i fer-hi una tasca cultural, aconseguir que aquells que no sabien llegir n'aprenguessin i crear una addicció a la lectura en català com mai s'havia vist. Hi ha una última raó que, potser, és la més important: la necessitat que l'autor sentia d'ensenyar -de moralitzar- a través de la lectura.
A partir d'aquella data del 1910 la producció de Folch i Torres és impressionant: cada setmana lliurava un plec d'una novel·la infantil/juvenil, que després es relligava i, com a volum, formava part de "La Biblioteca Patufet"; dirigia el setmanari i escrivia peces curtes que sortien al mateix setmanari amb diferents pseudònims ("Marruixa", "Pastallunes", "Jim-Fit", etc.). El 1915 comença les famoses "Pàgines viscudes", dibuixades per Junceda, que van ser la secció més popular de la revista. També en aquesta època comença la seva activitat teatral i estrena cada any una obra per a infants. L'any 1924 comença una nova col·lecció de novel·les mensuals, "La Biblioteca Gentil", de gènere rosa, és a dir, gènere sentimental, adreçada a un públic femení.
Què tenien les obres de Folch i Torres que atreien tant el públic? Diríem que un plantejament senzill i clar, un conflicte adequat a la ment dels seus lectors i una resolució alegre, molt sovint còmica, amb una comicitat suau, no gens rebuscada, basada en el joc de paraules. El tractament tendre dels personatges i les situacions d'apoteosi en què podia intervenir l'imaginari -un imaginari basat en la rondallística o inventat- i l'efecte sorpresa facilitaven d'una banda la possible identificació lector-personatge i de l'altra el riure davant situacions ingènues o clarament impossibles.
La producció total de Josep Maria Folch i Torres està formada -amb seguretat- per 50 novel·les d'aventures ("Biblioteca Patufet"), 48 novel·les rosa ("Biblioteca Gentil"), 51 obres de teatre i més de 1.200 "Pàgines viscudes", a més de petites narracions i escrits diversos que van aparèixer a les pàgines d'En Patufet.
Com calia preveure, l'adhesió popular a Folch i Torres va comportar l'antifolquitorrisme dels crítics i literats del país. Des de les columnes dels diaris, en conferències, articles, etc., es criticava la tasca de Folch i Torres i es considerava fins i tot malsana. Intervingueren en la polèmica els intel·lectuals i literats de l'època, en diversos sentits. Es criticava el sentimentalisme de les seves novel·les rosa i la productivitat extraordinària de la seva ploma, que feia malpensar pel que fa a la qualitat literària. Aquesta polèmica ha romàs encesa durant molts anys i arriba gairebé als nostres dies, si bé tothom reconeix el mèrit de la tasca cultural ingent que Folch va realitzar durant el primer terç del segle XX. Amb tot, manca un estudi literari més profund de la seva obra.
A partir d'aquell moment i fins al final de la guerra civil espanyola, Josep M. Folch i Torres es dedica de ple i amb intensitat a la literatura infantil i juvenil, i deixa totalment de banda la literatura per a adults. Aquest fet, aquest canvi total de plantejament es podria atribuir a diverses circumstàncies, o potser a la suma de totes: en primer lloc, l'èxit que va aconseguir immediatament -no hi ha cosa millor per a un escriptor que la resposta entusiasta dels lectors-, amb la millora econòmica que això significava -no oblidem que Folch tenia una família nombrosa-; en segon lloc, la liquidació del modernisme i la crisi que patia la novel·la modernista, tan criticada pels noucentistes; en tercer lloc, l'exili que l'havia fet madurar i la tornada a l'ambient social tan hostil i agressiu que va trobar a Barcelona; en quart lloc, els fets de la Setmana Tràgica, que el feriren seriosament com a nacionalista i com a creient. Tot plegat, i la insistència de l'editor, que cada vegada demanava més feina, més diversificació i més compromís amb En Patufet, féu que Folch s'identifiqués plenament amb aquesta nova faceta. Aquest gir de Folch es degué en part també a l'ambient noucentista que es respirava als mitjans i revistes, i ell adoptà una actitud, no l'estètica, del moviment. Folch respongué a aquella croada de civilitat o civilitzadora que auguraven els noucentistes i la féu seva. El canvi en Folch, doncs, és en part degut a la resposta del públic; però, sobre aquesta resposta, ell s'edificà una missió: arribar als estrats populars de la societat i fer-hi una tasca cultural, aconseguir que aquells que no sabien llegir n'aprenguessin i crear una addicció a la lectura en català com mai s'havia vist. Hi ha una última raó que, potser, és la més important: la necessitat que l'autor sentia d'ensenyar -de moralitzar- a través de la lectura.
A partir d'aquella data del 1910 la producció de Folch i Torres és impressionant: cada setmana lliurava un plec d'una novel·la infantil/juvenil, que després es relligava i, com a volum, formava part de "La Biblioteca Patufet"; dirigia el setmanari i escrivia peces curtes que sortien al mateix setmanari amb diferents pseudònims ("Marruixa", "Pastallunes", "Jim-Fit", etc.). El 1915 comença les famoses "Pàgines viscudes", dibuixades per Junceda, que van ser la secció més popular de la revista. També en aquesta època comença la seva activitat teatral i estrena cada any una obra per a infants. L'any 1924 comença una nova col·lecció de novel·les mensuals, "La Biblioteca Gentil", de gènere rosa, és a dir, gènere sentimental, adreçada a un públic femení.
Què tenien les obres de Folch i Torres que atreien tant el públic? Diríem que un plantejament senzill i clar, un conflicte adequat a la ment dels seus lectors i una resolució alegre, molt sovint còmica, amb una comicitat suau, no gens rebuscada, basada en el joc de paraules. El tractament tendre dels personatges i les situacions d'apoteosi en què podia intervenir l'imaginari -un imaginari basat en la rondallística o inventat- i l'efecte sorpresa facilitaven d'una banda la possible identificació lector-personatge i de l'altra el riure davant situacions ingènues o clarament impossibles.
La producció total de Josep Maria Folch i Torres està formada -amb seguretat- per 50 novel·les d'aventures ("Biblioteca Patufet"), 48 novel·les rosa ("Biblioteca Gentil"), 51 obres de teatre i més de 1.200 "Pàgines viscudes", a més de petites narracions i escrits diversos que van aparèixer a les pàgines d'En Patufet.
Com calia preveure, l'adhesió popular a Folch i Torres va comportar l'antifolquitorrisme dels crítics i literats del país. Des de les columnes dels diaris, en conferències, articles, etc., es criticava la tasca de Folch i Torres i es considerava fins i tot malsana. Intervingueren en la polèmica els intel·lectuals i literats de l'època, en diversos sentits. Es criticava el sentimentalisme de les seves novel·les rosa i la productivitat extraordinària de la seva ploma, que feia malpensar pel que fa a la qualitat literària. Aquesta polèmica ha romàs encesa durant molts anys i arriba gairebé als nostres dies, si bé tothom reconeix el mèrit de la tasca cultural ingent que Folch va realitzar durant el primer terç del segle XX. Amb tot, manca un estudi literari més profund de la seva obra.
El silenci de Folch i Torres (1938-1950)
Amb el daltabaix que va patir el país amb la guerra i la repressió del català, Folch i Torres va quedar fora de qualsevol possibilitat de continuar la seva tasca. Va fer alguns intents d'escriure en castellà i participà en algun programa cultural de ràdio. Tanmateix no es va veure amb cor de continuar.
Extret de Josep M. Folch i Torres (Guadalupe Ortiz de Landàzuri)
Extret de Josep M. Folch i Torres (Guadalupe Ortiz de Landàzuri)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada